?
12 d’ag. 2009
26 de gen. 2009
Entropa
Abans no la'n treguin (no sé si és tard, ja) us penjo una de les peces d'art més interessants que el matxembrat institucional europeu ha tengut els nassos de penjar-se per medalla en els darrers temps.Flor sobre un cos més o menys decadent, és innegable l'ocorrència del senyor txec que ha plantificat aquest magnífic muntable de la UE per peces, a més del bon gust per cada estat per haver-se construït 26 alter egos i sortir-se amb la seva.
Bulgària és a un entramat de lavabos turcs el que Polònia a un femer defensat per una colla de capellans brandant la bandera gaia, o Holanda sembrada de minarets com Àustria de centrals nuclears enmig d'un parc florit.
Els italians són jugadors de la selecció tetracampiona refregant-se "sensualment" una pilota de futbol, mentre que la part de la península Ibèrica que avui ocupa el transfranquisme khuancarlià del Regne d'Espanya és tot cobert de formigó, i la formigonera rau per Euskadi.
Suècia espera que algú la desempaqueti d'Ikea i Hongria, estranyament, entrama síndries o melons, en estructures menys intel·ligibles. Grècia és una brasa única i Bèlgica un paquet de bombons (com deia la mare de Forrest Gump, "la vida és com una casa de bombons: mai no saps què et tocarà").
Per cert, Luxemburg es ven i, el Regne Unit, ja fa estona que algú el deu haver comprat (vegeu a dalt, a l'esquerra). Quina tropa!
20 de gen. 2009
21 d’ag. 2008
Amadeu Cuito i d'altres
Cap al minut 30' del Converses d'avui, a CatRàdio, el "pluralèrrim" conversaire, que avui convidava n'Amadeu Cuito, s'ha tornat a produir un intent de reescriure la història. Atent i escèptic, Cuito esmena la plana com cal a les mentides que mira d'encolomar-li en boca el presentador. Va passar exactament el mateix amb en Quim Monzó i na Benedetta Tagliabue.
Molt bé tots tres, que quedi dit.
Molt bé tots tres, que quedi dit.
11 d’ag. 2008
Operació Sarko: text polèmic
Operació Sarkozy: de com la CIA ha col•locat un dels seus agents a la Presidència de la República Francesa (extret i traduït de larepublica.es, al seu torn traduït d'un article de Thierry Meyssan):
Cansats dels llarguíssims regnats dels presidents Francois Mitterrand i de Jacques Chirac, els francesos van escollir Nicolás Sarkozy amb l'esperança que l'energia d'aquest últim aconseguís revitalitzar al país. Esperaven acabar així amb anys d'immobilisme i d'ideologies obsoletes. El que en van obtenir va ser una ruptura amb els principis fonamentals de la nació francesa i ara s'han quedat estupefactes davant d'aquest «hiperpresident», que tots els dies envesteix un nou assumpte, que succiona a la dreta i a l'esquerra, que trastoca tots els punts de referència, tot sembrant la confusió total.
Talment nens que han fet una malesa, els francesos estan avui massa ocupats buscant com disculpar-se com per tenir temps de reconèixer llur pròpia ingenuïtat i l'envergadura dels danys. I també es nega a fer una cosa que hi havia d'haver fa molt temps: admetre qui és realment Nicolás Sarkozy.
És veritat que estem parlant d'un home molt hàbil. A la manera d'un il•lusionista, ha aconseguit desviar l'atenció del públic cap a la seva vida privada, oferint-la com a espectacle i posant a les revistes de societat fins a fer oblidar la seva trajectòria com a polític.
L'objectiu d'aquest article no és retreure-li a Nicolás Sarkozy les seves relacions familiars, les seves amistats o les seves relacions professionals. El que sí li retraiem és haver ocultat als francesos els vincles que el lliguen, quan els seus compatriotes creien, erradament, que estaven elegint un home lliure.
Per poder entendre va ser com que un home en qui tots veuen avui un agent dels Estats Units i d'Israel va aconseguir convertir-se a cap del partit gaullista [partit fundat pel General Charles De Gaulle, heroi de la Segona Guerra Mundial] i després en president de la República Francesa, és necessari mirar cap al passat. Hem d'obrir un ampli parèntesi per presentar els protagonistes que avui estan concretant la seva revenja.
Secrets de família
A la darreria de la Segona Guerra Mundial, els serveis d'intel•ligència dels Estats Units recorren al padrí mafiós italo-nord-americà Lucky Luciano, que estava en aquell moment a presó, per garantir la seguretat dels ports nord-americans i preparar la desembarcada dels Aliats a Sicilia, som en plena Segona Guerra Mundial, els nazis retrocedeixen a tots els fronts. El responsable dels contactes de Lucky Luciano amb els serveis nord-americans és Frank Wisner Senior. Més tard, quan el «padrí» és alliberat i exila a Itàlia, l'encarregat de mantenir els contactes era el seu «ambaixador» Etienne Leandri [1] d'origen cors [de l'illa de Còrsega a la Mediterrània i departament francès].
El 1958, Estats Units, preocupat davant de la possibilitat de la victòria del FLN a Algèria [Front d'Alliberament Nacional contra el colonialisme francès], fet que obriria la porta a la influència soviètica en el nord de l'Àfrica, decideix planificar un cop d'Estat militar a França. En l'organització d'aquesta operació participen de conjunt la Direcció de Planificació de la CIA -teòricament sota la direcció de Frank Wisner Sr - i l'OTAN. Però Wisner ha sucumbit ja davant de la demència així que qui supervisa el cop no és cap altre que el seu successor: Allan Dulles. Des d'Alger, un grup de generals francesos creen un Comitè de Salvació Pública, que pressiona al poder civil -a París- i l'obliga a atorgar plens poders al general De Gaulle, sense haver de recórrer per força.
Però Charles De Gaulle no és el peó que els anglosaxons esperaven poder manejar. Al principi, De Gaulle tracta de resoldre la contradicció colonial concedint una àmplia autonomia als territoris d'ultramar al si de la Unió Francesa. Tanmateix, ja era massa tard per salvar l'imperi francès perquè els pobles havien deixat de creure en les promeses de la metròpoli i exigien la independència. Després de dirigir reeixidament ferotges campanyes repressives contra els independentistes, De Gaulle accepta el que ja resulta evident. Fent gala d'una saviesa política poc comuna, es decideix a concedir la independència a totes les colònies.
Aquells que l'havien conduït al poder interpreten aquest brusc viratge com una traïció. La CIA i l'OTAN recolzen llavors tot tipus de conspiracions per eliminar-lo, entre elles un cop d'Estat que fracassa i uns 40 intents d'assassinat. Però alguns dels seus partidaris aproven la seva evolució política i creen el SAC, una espècie de milícia destinada a protegir-lo, milícia creada i dirigida per un tal Charles Pasqua.
Pasqua és simultàniament bergant cors i excombatent de la Resistència francesa contra els nazis. Casat amb la filla d'un traficant canadenc que es va fer ric en l'època de la Llei Seca, Pasqua dirigeix la firma Ricard [licors] que, després d'haver comercialitzat una beguda prohibida -l'absenta- es fa amb una reputació respectable venent anís. Tanmateix, la firma continua servint de pantalla per a tot tipus de tràfics relacionats amb la família italo-novayorkesa dels Genovese -la família del propi Lucky Luciano. No resulta llavors sorprenent que Pasqua recorri a Etienne Leandri (l’«ambaixador» de Luciano) per reclutar els esbirros que conformaran la milícia gaullista. Un tercer home exerceix també un paper central en la formació del SAC: l'exguardaespatlles de De Gaulle, Achille Peretti -un altre cors.
Sota aquesta protecció, De Gaulle traça amb elegància una política d'independència nacional. Confirma la seva permanència en el bàndol atlàntic alhora que qüestiona el lideratge anglosaxó. S'oposa a l'entrada del Regne Unit al Mercat Comú Europeu (1961 i 1967); rebutja el desplegament de les tropes de l'ONU al Congo (1961); estimula els Estats llatinoamericans a alliberar-se de l'imperialisme nord-americà (discurs de Mèxic, el 1964); expulsa l'OTAN de França i es retira del Comando Integrat de l'Aliança Atlàntica (1966); denuncia la guerra del Vietnam (discurs de Phnon Penh, Cambodja el 1966); condemna l'expansionisme israelià durant la guerra de Sis Dies (1967); es pronuncia a favor de la independència de Québec (discurs de Mont-real, el 1967); etc.
Simultàniament, De Gaulle consolida el poder de França en dotar-la d'un complex militaro-industrial que inclou la força de dissuasió nuclear i garantint el seu aprovisionament energètic. Els incòmodes «amics» corsos, els allunya del seu entorn confiant-los missions l'estranger. Etienne Leandri es converteix així en el corredor del grup ELF (conegut avui com a Total, principal grup petrolier privat francès i quart al món després d'Exxon Mobil, Shell et BP), mentre que Charles Pasqua es converteix en l'home de confiança dels caps d'estat de l'Àfrica francòfona.
Conscient que no pot desafiar els anglosaxons en tots terrenys alhora, De Gaulle s'alia amb la família Rothschild. Designa com a primer ministre l'apoderat del banc Rothschild, Georges Pompidou. Ambdós formen un eficaç equip. L'audàcia política de De Gaulle no perd mai de vista el realisme econòmic de Pompidou. En dimitir De Gaulle, el 1969, Georges Pompidou ocupa breument la presidència abans de morir víctima d'un càncer. Els gaullistes històrics no admeten el lideratge de Pompidou i s'inquieten de la seva tendència anglòfila. El denuncien com a traïdor quan Pompidou, amb el suport del secretari general de la presidència francesa Edouard Balladur, permet l'entrada de «la pèrfida Albió» [2] al Mercat Comú Europeu.
La fabricació de Nicolas Sarkozy
Després de descriure l'escenografia, tornem al nostre personatge principal: Nicolas Sarkozy. Nascut el 1955, és fill d'un noble hongarès, Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa, que va arribar a França fugint de l'Exèrcit Roig, i d'Andrée Mallah, jueva provinent a Tessalònica. Després de tenir tres fills (Guillaume, Nicolas i Francois), la parella es divorcia. Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa es casa de nou amb Christine de Ganay, una aristòcrata amb qui tindrà dos fills (Pierre-Olivier i Carolina). En comptes de ser educat només pels seus pares, Nicolás es veurà sotmès als vaivens d'aquesta família «reconstruïda».
La seva mare es converteix en secretària d'Achille Peretti. Després participar com a cofundador en la creació del SAC, el guardaespatlles de De Gaulle havia fet una brillant carrera política. Va resultar electe diputat i alcalde de Neuilly-sud-Seine, el més ric suburbi de París, i més tard, president de l'Assemblea Nacional.
Tanmateix, el 1972 Achille Peretti enfronta greus acusacions. La revista Time revela als Estats Units l'existència d'una organització criminal secreta, «la Unió Corsa» que controla gran part del tràfic d'estupefaents entre Europa i els Estats Units. Es tracta de la cèlebre «french connection» que Hollywood durà posteriorment a la pantalla. Basant-se en audiències del Congrés i en les seves pròpies investigacions, Time esmenta el nom d'un cap mafiós, Jean Ventura, arrestat en anys anteriors al Canadà i que no és cap altra cosa que el delegat comercial de Charles Pasqua en la firma Ricard. S'esmenten els noms de diverses famílies com|com a dirigents de la «Unió Corsa», entre elles el de la família Peretti. Achille desmenteix, però es veu obligat a renunciar a la presidència de l'Assemblea Nacional francesa i sobreviu fins i tot a un «suïcidi».
El 1977, Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa se separa de la seva segona esposa, Christine de Ganay, qui estableix llavors una relació amb el segon home més important de l'administració central del Departament d'Estat nord-americà. Christine de Ganay es casa amb ell i s'instal•la als Estats Units. El món és tan petit, cusi fart coneguda, que el seu marit resulta ser res més i res menys que Frank Wisner Junior, fill de l'anterior Frank Wisner. Encara que no se sap quins eren les funcions de Frank Wisner Junior al si de la CIA, està clar que exerceix un paper important. Nicolás, que es manté molt a prop de la seva madrastra, de seu mig germà i de la seva germanastra, comença a tornar cap a Estats Units, on participa en programes de formació que organitza el Departament d'Estat Nord-Americà. Durant aquest mateix període, Nicolás Sarkozy s'uneix al gaullista partit. Allà es relaciona ràpidament amb Charles Pasqua, qui no solament és un líder a nivell nacional sinó a més el responsable de la secció departamental d'Hauts-de-Seine.
El 1982, en acabar els seus estudis de dret i ja membre del col•legi d'advocats, Nicolas Sarkozy es casa amb la filla d'Achille Peretti. Xerris Pasqua assisteix al casament com a testimoni del nuvi. L'advocat Sarkozy defensa els interessos dels amics corsos dels seus mentors. Adquireix una propietat a Còrsega, a Vico, i estudia fins i tot la possibilitat de reemplaçar la «y» del seu cognom per una «i» per donar-li una consonància corsa.
A l'any següent, Nicolas Sarkozy resulta electe alcalde de Neuilly-sur-Seine, en el lloc del seu oncle polític Achille Peretti, víctima d'una crisi cardíaca. Però Nicolas no triga a trair la seva esposa i, a partir de 1984, sosté una relació clandestina amb Cecilia, esposa de Jacques Martin, el més conegut dels animadors de la televisió francesa d'aquell moment, a qui havia conegut quan els va casar, en exercici de les seves funcions com a alcalde de Neuilly. Aquesta doble vida durarà 5 anys abans que els amants abandonin els seus respectius cònjuges per fundar una nova família.
(a partir d'aquí la traducció encara no ha pogut ser revisada:)
El 1992, Nicolas actua com a testimoni en el casament de la filla de Jacques Chirac, Claudia, amb un editorialista del diari francès Le Figaro. Incapaç de contenir-se, sedueix Claudia i hi manté una breu relació mentre continua vivint oficialment amb Cecilia. El marit enganyat se suïcida utilitzant drogues. La ruptura entre la família Chirac i Nicolás Sarkozy és brutal i irreversible.
El 1993, l'esquerra francesa perd les eleccions legislatives. El president Francois Mitterrand es nega a dimitir i comença la cohabitació amb un primer ministre de dreta. Jacques Chirac, que ambiciona la presidència i planeja llavors formar amb Edouard Balladur un duet comparable al de De Gaulle i Pompidou, es nega a assumir de nou el càrrec de primer ministre i cedeix el pas al seu «amic d'ençà 30 anys», Edouard Balladur. Malgrat el seu turbulent passat, Charles Pasqua es converteix en ministre de l'Interior. Mentre conserva el control de la marihuana provinent del Marroc, aprofita el seu càrrec per legalitzar les seves altres activitats prenent el control de casinos i d'activitats com el joc i les carreres|curses als països de l'Àfrica de parla francesa, les antigues colònies. També estableix nexes a Aràbia Saudita i Israel i es converteix en oficial honorari del Mossad [el servei d'espionatge israelià]. Nicolás Sarkozy, mentrestant, és ministre del Pressupost i portaveu del govern.
A Washington, Frank Wisner Junior es converteix en successor de Paul Wolfowitz [3] com a responsable de la planificació política en el Departament de Defensa. Ningú no es fixa o s'adona als llaços que l'uneixen al vocero del govern francès.
Reapareix llavors al si del gaullista partit la tensió que ja s'havia viscut 30 anys abans entre els gaullistes històrics i la dreta financera que representa Balladur. La novetat és que Charles Pasqua, i al costat d'ell el jove Nicolás Sarkozy, traeixen Jacques Chirac per apropar-se del corrent de Rothschild. Tot degenera. El conflicte assolirà el seu apogeu el 1995, quan Edouard Balladur es presenta com a candidat a la presidència de la República Francesa contra el seu examic Jacques Chirac, i resulta derrotat. El més important és que, seguint les instruccions de Londres i Washington, el govern de Balladur obre les negociacions per a l'entrada dels Estats d'Europa Central i Oriental, ja alliberats de la tutela soviètica, en la Unió Europea i l'OTAN.
Regna la discòrdia al si del partit gaullista, on els amics d'ahir són ara disposats a matar-se entre si. Per finançar la seva pròpia campanya electoral, Edouard Balladur tracta en cas d'apoderar-se de la «caixa negra», és a dir, les reserves secretes del gaullista partit, que s'amaga sota la doble comptabilitat de l'empresa petroliera ELF. A penes mort el vell Etienne Leandri, els jutges ordenen un registre en l'empresa i els seus dirigents són empresonats. Però Balladur, Pasqua i Sarkozy mai no aconseguiran recuperar el botí.
La caiguda en desgràcia
Al llarg del seu primer mandat Jacques Chirac manté a distància Nicolás Sarkozy. Aquest últim es manté en silenci durant aquest període de caiguda en desgràcia. Molt discretament, continua conreant les seves relacions amb els cercles financers.
El 1996, al cap d'un llarg procés de divorci, Nicolás Sarkozy es casa amb Cecilia. Els testimonis del casament són els milionaris Martín Bouygues i Bernard Arnaud (l'home més ric de França).
Últim acte
Molt abans de la crisi iraquiana, Frank Wisner Junior i els seus col•legues de la CIA planifiquen ja la destrucció del corrent gaullista i l'ascens de Nicolás Sarkozy. L'operació es desenvolupa en tres temps: Primerament, eliminació de la direcció|adreça del gaullista partit i presa del control del seu aparell. Després, eliminació del principal rival de dreta i investidura del partit gaullista a l'elecció presidencial. I finalment, eliminació de tot contendent seriós d'esquerra, per garantir que l'elecció de Nicolás Sarkozy a la presidència de la República Francesa.
L'operació es desenvolupa de la següent manera. Durant diversos anys, la premsa comercial manté pendents una sèrie de revelacions pòstumes d'un promotor immobiliari. Abans de morir d'una greu malaltia, aquest home, per raons que mai no s'han aclarit, va gravar una confessió en video. Per alguna raó encara més fosca, el «video» va anar a donar a les mans d'un jerarca del Partit Socialista, Dominique Strauss-Kahn [4], qui l'envia directament a la premsa.
Les confessions d'aquest individu no donen a lloc a cap sanció judicial, però obren la caixa|capsa de Pandora. La principal víctima dels successius escàndols serà el primer ministre Alain Juppé. Per protegir a Chirac, Juppé assumeix ell sol la responsabilitat per totes les infraccions penals. En ser marginat Juppé, queda lliure el camí perquè Nicolás Sarkozy aconsegueixi posar-se al capdavant del gaullista partit.
Sarkozy explota llavors la seva posició per obligar Jacques Chirac a reintegrar-lo al govern, malgrat l'odi recíproc. Es converteix, en definitiva, en ministre de l'Interior. Greu error! Des d'aquest càrrec, Sarkozy controla els prefectes i utilitza la policia política per penetrar les principals institucions administratives.
També s'ocupa dels assumptes referents a Còrsega. El prefecte Claude Erignac ha estat assassinat. Encara que ningú no reclama l'autoria del crim, immediatament s'interpreta aquest com un desafiament dels independistas corsos cap a la República. Al cap d'una llarga persecució, la policia aconsegueix arrestar un sospitós fugitiu, Yvan Colonna, fill d'un diputat socialista. Passant per alt el principi de presumpció d'innocència, Nicolás Sarkozy anuncia l'arrest acusant el sospitós de ser l'assassí. L'oportunitat la pinten calba i només falten dos dies per a la realització del referèndum que el ministre de l'Interior organitza a Còrsega per modificar l'estatus de l'illa. Malgrat tot, els electors rebutgen el projecte de Sarkozy que, segons alguns, afavoreix els interessos dels mafiosos.
Encara que Yvan Colonna va ser posteriorment trobat culpable, el cert és que ell sempre ha proclamat la seva innocència i que no es van trobar proves materials en seu contra. Estranyament, l'home es va refugiar en el silenci, preferint ser condemnat abans que revelar el que sap.
Revelem aquí que el prefecte Erignac no va ser víctima dels nacionalistes sinó que va ser abatut per un assassí a sou, Igor Pecatte, que va ser portat immediatament a Angola, on el grup ELF el va contractar com a membre del seu cos de seguretat. El mòbil del crim havia de veure precisament amb les anteriors funcions del propi Erignac, responsable de les xarxes africanes de Charles Pasqua en el ministeri de la Cooperació. Quant a Yvan Colonna, es tracta d'un amic personal de Nicolás Sarkozy des de fa dècades i els seus fills mantenien relacions.
Esclata llavors un nou escàndol. Comencen a circular llistats falsos que acusen diverses personalitats de tenir comptes bancaris a Luxemburg, al banc Clearstream. Entre els acusats es troba Nicolás Sarkozy. Aquest presenta una denúncia i dóna per assegut que el seu rival de dreta en l'elecció presidencial, el llavors primer ministre Dominique de Villepin és l'organitzador de la maniobra. I no amaga la seva intenció de portar-lo a presó.
En realitat, els falsos llistats van ser posats en circulació per membres de la Fundació franc-americana, que té com a president a John Negroponte i com a administrador a Frank Wisner Junior. El que els jutges no saben, i que nosaltres revelem aquí, és que els llistats van ser fabricats a Londres per un oficina comú de la CIA i del MI6, Hakluyt & CO., administrada també per Frank Wisner Junior.
Villepin es defensa de les acusacions que se li atribueixen, però es veu sotmès a una investigació i a un arrest domiciliari i, de fet, és posat temporalment al marge de la vida política. Via lliure per a Sarkozy, pel costat de la dreta.
Queda llavors neutralitzar les candidatures d'oposició. Les quotes d'adhesió al Partit Socialista es redueixen a un nivell simbòlic, per atreure nous militants. De sobte, milers de joves s'enrolen en aquesta organització. Almenys 10,000 d'aquests nous militants són en realitat membres del Partit Trotskista «lambertista» (amb referència al nom del seu fundador, Pierre Lambert). Històricament aquesta petita organització d'extrema esquerra s'ha posat al servei de la CIA contra els comunistes estalinianos durant l'època de la guerra freda (Es tracta de l'equivalent del SD/USA de Max Shatchman, que va formar als neoconservadores als Estats Units). No és la primera vegada que els «lambertistas» s'infiltren en el Partit Socialista. Anteriorment, ja havien introduït en aquesta organització dos cèlebres agents de la CIA: Lionel Jospin [5] (que es va convertir en primer ministre) i Jean-Christophe Cambadelis, el principal conseller de Dominique Strauss-Kahn .
S'organitzen eleccions primàries al si del Partit Socialista amb vista a la designació del seu candidat a l'elecció presidencial. Dues personalitats participen en la competència: Laurent Fabius i Segolene Royal. Però només el primer representa un perill per a Sarkozy. Dominique Strauss-Kahn s'afegeix llavors a la competència amb la missió d'eliminar Fabius en l'últim moment. I ho aconseguirà gràcies als vots dels «lambertistas» infiltrats, que no votaran per ell sinó per Royal.
L'operació es fa possible perquè Strauss-Kahn, d'origen jueu-marroquí, es troba des de fa temps en la nòmina dels Estats Units. Els francesos ignoren que dóna|imparteix classes a la universitat nord-americana de Stanford, on va ser contractat res més i res menys que per Condoleezza Rice.
Immediatament després de la seva arribada a la presidència, Nicolás Sarkozy i Condoleezza Rice concretaran el seu agraïment a Strauss-Kahn fent possible la seva elecció per assumir la direcció|adreça del Fons Monetari Internacional.
Primers dies al Palau de l'Elisi
En la nit de la segona tornada|volta de l'elecció presidencial, quan els instituts de sondeigs anuncien la seva probable victòria, Nicolás Sarkozy pronuncia un breu discurs dirigit a la nació des de la seva caserna general de campanya. Després, contràriament a tot l'acostumat, en vegada unir-se a la celebració amb els militants del seu partit, se'n va al Fouquet's. Aquest cèlebre restaurant dels Camps Elisis, antic centre de reunió de la «Unió Corsa» i avui pertanyent al propietari de casinos Dominique Desseigne, va ser posat enterament en la disposició del president electe perquè aquest rebés els seus amics i principals donants [de fons] a la seva campanya. Arriben allà un centenar de convidats, entre ells els homes més rics de França es fan amb els amos de casinos.
Després, el president s'atorga a si mateix uns dies de descans merescut. Un jet privat Falcón-900 el porta a l'illa de Malta on descansa en el Colom, el iot de 65 metres d'eslora del seu amic Vincent Bolloré, milionari format al banc Rothschild.
Finalment, té lloc la investidura de Nicolás Sarkozy com a president de la República Francesa. El primer que fa no és firmar un decret d'amnistia sinó autoritzar els casinos dels seus amics Desseigne i Partouche a augmentar la quantitat de tragamonedas.
Sarkozy conforma el seu equip de treball|feina i el seu govern. No resulta sorprenent trobar en ells un sospitós propietari de casinos (el ministre de Joventut i Esports) i l'intrigant dels casinos de l'amic Desseigne (que es converteix en vocero del «gaullista» partit).
Nicolas Sarkozy es recolza principalment en quatre persones:
- Claude Guéant, secretari general de la Presidència de la República. És soci-gerent del banc Rothschild.
- Jean-David Lévitte, conseller diplomàtic. Fill de l'exdirector de l'Agència Jueva. Va ser ambaixador de França davant de l'ONU, fins que Jacques Chirac el va treure d'aquest lloc|parada per considerar-lo massa proper a George Bush.
- Alain Bauer, l'home que es mou en l'ombra. El seu nom no apareix als anuaris. És l'encarregat dels serveis d'intel•ligència. Nét del Gran Rabí de Lyón, exmembre del Grand Orient de France (la principal lògia maçònica francesa) i exnúmero 2 de la National Security Agency nord-americana a Europa.
Frank Wisner Junior., nomenat entretant com enviat especial del president Bush per a la independència de Kosovo, insisteix per a Bernard Kouchner [6] sigui nomenat ministre de Relacions Exteriors amb una doble missió prioritària: la independència de Kosovo i la liquidació de la política de França al món àrab.
Kouchner, jueu d'origen bàltic, va començar la seva carrera|cursa participant en la creació d'una ONG humanitària. Gràcies al finançament de la National Endowment for Democracy va participar en les operacions de Zbigniew Brzezinski a Afganistan, al costat d'Osama Ben Laden i els germans Karzai, contra els soviètics. En els anys 1990 apareix al costat d'Alija Izetbegovic, a Bòsnia Hercegovina. Va ser Alt Representant de l'ONU a Kosovo de 1999 a 2001.
Sota el control del germà menor del president Hamid Karzai, l'Afganistan s'ha convertit en el primer productor mundial de cascall [també anomenat rosella]. El làtex blanc que s'obté d'aquesta planta és processat a l'Afganistan per convertir-lo en heroïna que la força aèria nord-americana transporta posteriorment a Camp Bondsteed (a Kosovo). Allà els homes d'Hacim Thaci s'encarreguen de la distribució, principalment a Europa i eventualment en els Estats Units. Els fons que s'obtenen es destinen al finançament de les operacions il•legals de la CIA.
Karzai i el propi Thaci són des de fa molt amics personals de Bernard Kouchner, que segurament res no sap de les activitats criminals d'aquests malgrat els informes internacionals a què aquestes han donat lloc.
Per completar el seu govern, Nicolás Sarkozy nomena Christine Lagarde com a ministre d'Economia i Finances. Aquesta va fer tota la seva carrera|cursa als Estats Units, on va dirigir el prestigiós gabinet de juristes Baker & McKenzie. Al si del Center for International & Strategic Studies de Dick Cheney, Christine Lagarde va ser copresident -junt amb Zbigniew Brzezinski- d'un grup de treball que va supervisar les privatitzacions a Polònia. També va organitzar, treballant per a Lockheed Martin, un intens cabildeo contra el fabricant francès d'avions Dassault, constructor de les famoses caceres Mirages.
Nova escapada durant l'estiu. Nicolás, Cecilia, l'amiga d'ambdós i els seus fills se'n van de vacances als Estats Units, a Wolfenboro, a prop de la propietat del president Bush. Aquesta vegada el que paga el compte és Robert F. Agostinelli, un banquer de negocis de Nova York, sionista i neoconservador de pur cep|soca que s'expressa a Commentary, la revista de l'American Jewish Committee [Comitè Jueu-Americà].
L'èxit de Nicolás beneficia a seu mig germà Pierre-Olivier. Sota el nom americanitzat de «Oliver», Frank Carlucci (qui havia estat el número 2 de la CIA, després de ser reclutat per Frank Wisner Senior) el nomena director d'un nou fons d'inversions del Carlyle Group (la societat que gestiona simultàniament les carteres d'accions de la família Bush i de la família Bin Laden). Convertit el cinquè negociant a nivell mundial, administra actualment els principals comptes dels fons sobirans de Kuwait i Singapur.
La taxa de popularitat del president Sarkozy està en caiguda lliure en els sondeigs. Un dels seus consellers de relacions públiques, Jacques Seguela (que també és consultante en comunicació política de la NED per a diferents operacions de la CIA a Europa Oriental), aconsella desviar l'atenció del públic amb noves «people stories». L'anunci del seu divorci de Cecilia apareix llavors a Libération, el diari del seu amic Edouard de Rotshchild, per tapar les consignes dels manifestants un dia de vaga general. Pitjor encara, el seu comunicador organitza un encontre|trobada amb l'artista i exmodel Carla Bruni. Dies després, s'oficialitza la seva relació amb el president i la propaganda mediàtica tapa de nou les crítiques polítiques. Semanas més tard es produeix el tercer matrimoni de Nicolás. Aquesta vegada escull com|com a testimonis a Matilde Agostinelli (l'esposa de Robert) i a Nicolas Bazire, exdirector del gabinet d'Edouard Balladur, convertit en soci-gerent del banc Rothschild.
Quan obriran els ulls els francesos per veure el que han de fer?
________________________________________
[1] A Europa i als EUA, Leandri era el representant de Lucky Luciano, que a presó no podia viatjar. Com Lucky Luciano regnava en l'imperi del crim, ell anomenava Leandri el seu «ambaixador».
[2] Pérfida Albió és una expressió anglòfoba utilitzada per referir-se al Regne Unit en termes hostils. Va ser encunyada pel poeta i diplomàtic francès d'origen espanyol Agustín Louis Marie de Ximénèz (1726-1817) en el seu poema L ´ ere donis Français (publicat el 1793), en el que animava a atacar "la pèrfida Albión" en les seves pròpies aigües.
[3] Uno dels falcons neoconservadores i principals de l'administració Bush, expresident del Banc Mundial, obligat a la demisión per nepotisme.
[4] Dominique Strauss-Kahn, un dels principals líders històrics del Partit Socialista Francès, traeix els seus, recolza Nicolás Sarkozy i és nomenat President del FMI (Fons Monetari Internacional).
[5] Lionel Jospin, un altre líder històric del Partit Socialista Francès.
[6] Bernard Kouchner, membre del Partit Socialista Francès, va trair els seus coreligionaris acceptant el càrrec de Ministre de Relacions Exteriors en el govern de Nicolás Sarkozy.
Thierry Meyssan, analista polític, investigador i periodista francès.
Cansats dels llarguíssims regnats dels presidents Francois Mitterrand i de Jacques Chirac, els francesos van escollir Nicolás Sarkozy amb l'esperança que l'energia d'aquest últim aconseguís revitalitzar al país. Esperaven acabar així amb anys d'immobilisme i d'ideologies obsoletes. El que en van obtenir va ser una ruptura amb els principis fonamentals de la nació francesa i ara s'han quedat estupefactes davant d'aquest «hiperpresident», que tots els dies envesteix un nou assumpte, que succiona a la dreta i a l'esquerra, que trastoca tots els punts de referència, tot sembrant la confusió total.
Talment nens que han fet una malesa, els francesos estan avui massa ocupats buscant com disculpar-se com per tenir temps de reconèixer llur pròpia ingenuïtat i l'envergadura dels danys. I també es nega a fer una cosa que hi havia d'haver fa molt temps: admetre qui és realment Nicolás Sarkozy.
És veritat que estem parlant d'un home molt hàbil. A la manera d'un il•lusionista, ha aconseguit desviar l'atenció del públic cap a la seva vida privada, oferint-la com a espectacle i posant a les revistes de societat fins a fer oblidar la seva trajectòria com a polític.
L'objectiu d'aquest article no és retreure-li a Nicolás Sarkozy les seves relacions familiars, les seves amistats o les seves relacions professionals. El que sí li retraiem és haver ocultat als francesos els vincles que el lliguen, quan els seus compatriotes creien, erradament, que estaven elegint un home lliure.
Per poder entendre va ser com que un home en qui tots veuen avui un agent dels Estats Units i d'Israel va aconseguir convertir-se a cap del partit gaullista [partit fundat pel General Charles De Gaulle, heroi de la Segona Guerra Mundial] i després en president de la República Francesa, és necessari mirar cap al passat. Hem d'obrir un ampli parèntesi per presentar els protagonistes que avui estan concretant la seva revenja.
Secrets de família
A la darreria de la Segona Guerra Mundial, els serveis d'intel•ligència dels Estats Units recorren al padrí mafiós italo-nord-americà Lucky Luciano, que estava en aquell moment a presó, per garantir la seguretat dels ports nord-americans i preparar la desembarcada dels Aliats a Sicilia, som en plena Segona Guerra Mundial, els nazis retrocedeixen a tots els fronts. El responsable dels contactes de Lucky Luciano amb els serveis nord-americans és Frank Wisner Senior. Més tard, quan el «padrí» és alliberat i exila a Itàlia, l'encarregat de mantenir els contactes era el seu «ambaixador» Etienne Leandri [1] d'origen cors [de l'illa de Còrsega a la Mediterrània i departament francès].
El 1958, Estats Units, preocupat davant de la possibilitat de la victòria del FLN a Algèria [Front d'Alliberament Nacional contra el colonialisme francès], fet que obriria la porta a la influència soviètica en el nord de l'Àfrica, decideix planificar un cop d'Estat militar a França. En l'organització d'aquesta operació participen de conjunt la Direcció de Planificació de la CIA -teòricament sota la direcció de Frank Wisner Sr - i l'OTAN. Però Wisner ha sucumbit ja davant de la demència així que qui supervisa el cop no és cap altre que el seu successor: Allan Dulles. Des d'Alger, un grup de generals francesos creen un Comitè de Salvació Pública, que pressiona al poder civil -a París- i l'obliga a atorgar plens poders al general De Gaulle, sense haver de recórrer per força.
Però Charles De Gaulle no és el peó que els anglosaxons esperaven poder manejar. Al principi, De Gaulle tracta de resoldre la contradicció colonial concedint una àmplia autonomia als territoris d'ultramar al si de la Unió Francesa. Tanmateix, ja era massa tard per salvar l'imperi francès perquè els pobles havien deixat de creure en les promeses de la metròpoli i exigien la independència. Després de dirigir reeixidament ferotges campanyes repressives contra els independentistes, De Gaulle accepta el que ja resulta evident. Fent gala d'una saviesa política poc comuna, es decideix a concedir la independència a totes les colònies.
Aquells que l'havien conduït al poder interpreten aquest brusc viratge com una traïció. La CIA i l'OTAN recolzen llavors tot tipus de conspiracions per eliminar-lo, entre elles un cop d'Estat que fracassa i uns 40 intents d'assassinat. Però alguns dels seus partidaris aproven la seva evolució política i creen el SAC, una espècie de milícia destinada a protegir-lo, milícia creada i dirigida per un tal Charles Pasqua.
Pasqua és simultàniament bergant cors i excombatent de la Resistència francesa contra els nazis. Casat amb la filla d'un traficant canadenc que es va fer ric en l'època de la Llei Seca, Pasqua dirigeix la firma Ricard [licors] que, després d'haver comercialitzat una beguda prohibida -l'absenta- es fa amb una reputació respectable venent anís. Tanmateix, la firma continua servint de pantalla per a tot tipus de tràfics relacionats amb la família italo-novayorkesa dels Genovese -la família del propi Lucky Luciano. No resulta llavors sorprenent que Pasqua recorri a Etienne Leandri (l’«ambaixador» de Luciano) per reclutar els esbirros que conformaran la milícia gaullista. Un tercer home exerceix també un paper central en la formació del SAC: l'exguardaespatlles de De Gaulle, Achille Peretti -un altre cors.
Sota aquesta protecció, De Gaulle traça amb elegància una política d'independència nacional. Confirma la seva permanència en el bàndol atlàntic alhora que qüestiona el lideratge anglosaxó. S'oposa a l'entrada del Regne Unit al Mercat Comú Europeu (1961 i 1967); rebutja el desplegament de les tropes de l'ONU al Congo (1961); estimula els Estats llatinoamericans a alliberar-se de l'imperialisme nord-americà (discurs de Mèxic, el 1964); expulsa l'OTAN de França i es retira del Comando Integrat de l'Aliança Atlàntica (1966); denuncia la guerra del Vietnam (discurs de Phnon Penh, Cambodja el 1966); condemna l'expansionisme israelià durant la guerra de Sis Dies (1967); es pronuncia a favor de la independència de Québec (discurs de Mont-real, el 1967); etc.
Simultàniament, De Gaulle consolida el poder de França en dotar-la d'un complex militaro-industrial que inclou la força de dissuasió nuclear i garantint el seu aprovisionament energètic. Els incòmodes «amics» corsos, els allunya del seu entorn confiant-los missions l'estranger. Etienne Leandri es converteix així en el corredor del grup ELF (conegut avui com a Total, principal grup petrolier privat francès i quart al món després d'Exxon Mobil, Shell et BP), mentre que Charles Pasqua es converteix en l'home de confiança dels caps d'estat de l'Àfrica francòfona.
Conscient que no pot desafiar els anglosaxons en tots terrenys alhora, De Gaulle s'alia amb la família Rothschild. Designa com a primer ministre l'apoderat del banc Rothschild, Georges Pompidou. Ambdós formen un eficaç equip. L'audàcia política de De Gaulle no perd mai de vista el realisme econòmic de Pompidou. En dimitir De Gaulle, el 1969, Georges Pompidou ocupa breument la presidència abans de morir víctima d'un càncer. Els gaullistes històrics no admeten el lideratge de Pompidou i s'inquieten de la seva tendència anglòfila. El denuncien com a traïdor quan Pompidou, amb el suport del secretari general de la presidència francesa Edouard Balladur, permet l'entrada de «la pèrfida Albió» [2] al Mercat Comú Europeu.
La fabricació de Nicolas Sarkozy
Després de descriure l'escenografia, tornem al nostre personatge principal: Nicolas Sarkozy. Nascut el 1955, és fill d'un noble hongarès, Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa, que va arribar a França fugint de l'Exèrcit Roig, i d'Andrée Mallah, jueva provinent a Tessalònica. Després de tenir tres fills (Guillaume, Nicolas i Francois), la parella es divorcia. Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa es casa de nou amb Christine de Ganay, una aristòcrata amb qui tindrà dos fills (Pierre-Olivier i Carolina). En comptes de ser educat només pels seus pares, Nicolás es veurà sotmès als vaivens d'aquesta família «reconstruïda».
La seva mare es converteix en secretària d'Achille Peretti. Després participar com a cofundador en la creació del SAC, el guardaespatlles de De Gaulle havia fet una brillant carrera política. Va resultar electe diputat i alcalde de Neuilly-sud-Seine, el més ric suburbi de París, i més tard, president de l'Assemblea Nacional.
Tanmateix, el 1972 Achille Peretti enfronta greus acusacions. La revista Time revela als Estats Units l'existència d'una organització criminal secreta, «la Unió Corsa» que controla gran part del tràfic d'estupefaents entre Europa i els Estats Units. Es tracta de la cèlebre «french connection» que Hollywood durà posteriorment a la pantalla. Basant-se en audiències del Congrés i en les seves pròpies investigacions, Time esmenta el nom d'un cap mafiós, Jean Ventura, arrestat en anys anteriors al Canadà i que no és cap altra cosa que el delegat comercial de Charles Pasqua en la firma Ricard. S'esmenten els noms de diverses famílies com|com a dirigents de la «Unió Corsa», entre elles el de la família Peretti. Achille desmenteix, però es veu obligat a renunciar a la presidència de l'Assemblea Nacional francesa i sobreviu fins i tot a un «suïcidi».
El 1977, Pal Sarkosy de Nagy-Bocsa se separa de la seva segona esposa, Christine de Ganay, qui estableix llavors una relació amb el segon home més important de l'administració central del Departament d'Estat nord-americà. Christine de Ganay es casa amb ell i s'instal•la als Estats Units. El món és tan petit, cusi fart coneguda, que el seu marit resulta ser res més i res menys que Frank Wisner Junior, fill de l'anterior Frank Wisner. Encara que no se sap quins eren les funcions de Frank Wisner Junior al si de la CIA, està clar que exerceix un paper important. Nicolás, que es manté molt a prop de la seva madrastra, de seu mig germà i de la seva germanastra, comença a tornar cap a Estats Units, on participa en programes de formació que organitza el Departament d'Estat Nord-Americà. Durant aquest mateix període, Nicolás Sarkozy s'uneix al gaullista partit. Allà es relaciona ràpidament amb Charles Pasqua, qui no solament és un líder a nivell nacional sinó a més el responsable de la secció departamental d'Hauts-de-Seine.
El 1982, en acabar els seus estudis de dret i ja membre del col•legi d'advocats, Nicolas Sarkozy es casa amb la filla d'Achille Peretti. Xerris Pasqua assisteix al casament com a testimoni del nuvi. L'advocat Sarkozy defensa els interessos dels amics corsos dels seus mentors. Adquireix una propietat a Còrsega, a Vico, i estudia fins i tot la possibilitat de reemplaçar la «y» del seu cognom per una «i» per donar-li una consonància corsa.
A l'any següent, Nicolas Sarkozy resulta electe alcalde de Neuilly-sur-Seine, en el lloc del seu oncle polític Achille Peretti, víctima d'una crisi cardíaca. Però Nicolas no triga a trair la seva esposa i, a partir de 1984, sosté una relació clandestina amb Cecilia, esposa de Jacques Martin, el més conegut dels animadors de la televisió francesa d'aquell moment, a qui havia conegut quan els va casar, en exercici de les seves funcions com a alcalde de Neuilly. Aquesta doble vida durarà 5 anys abans que els amants abandonin els seus respectius cònjuges per fundar una nova família.
(a partir d'aquí la traducció encara no ha pogut ser revisada:)
El 1992, Nicolas actua com a testimoni en el casament de la filla de Jacques Chirac, Claudia, amb un editorialista del diari francès Le Figaro. Incapaç de contenir-se, sedueix Claudia i hi manté una breu relació mentre continua vivint oficialment amb Cecilia. El marit enganyat se suïcida utilitzant drogues. La ruptura entre la família Chirac i Nicolás Sarkozy és brutal i irreversible.
El 1993, l'esquerra francesa perd les eleccions legislatives. El president Francois Mitterrand es nega a dimitir i comença la cohabitació amb un primer ministre de dreta. Jacques Chirac, que ambiciona la presidència i planeja llavors formar amb Edouard Balladur un duet comparable al de De Gaulle i Pompidou, es nega a assumir de nou el càrrec de primer ministre i cedeix el pas al seu «amic d'ençà 30 anys», Edouard Balladur. Malgrat el seu turbulent passat, Charles Pasqua es converteix en ministre de l'Interior. Mentre conserva el control de la marihuana provinent del Marroc, aprofita el seu càrrec per legalitzar les seves altres activitats prenent el control de casinos i d'activitats com el joc i les carreres|curses als països de l'Àfrica de parla francesa, les antigues colònies. També estableix nexes a Aràbia Saudita i Israel i es converteix en oficial honorari del Mossad [el servei d'espionatge israelià]. Nicolás Sarkozy, mentrestant, és ministre del Pressupost i portaveu del govern.
A Washington, Frank Wisner Junior es converteix en successor de Paul Wolfowitz [3] com a responsable de la planificació política en el Departament de Defensa. Ningú no es fixa o s'adona als llaços que l'uneixen al vocero del govern francès.
Reapareix llavors al si del gaullista partit la tensió que ja s'havia viscut 30 anys abans entre els gaullistes històrics i la dreta financera que representa Balladur. La novetat és que Charles Pasqua, i al costat d'ell el jove Nicolás Sarkozy, traeixen Jacques Chirac per apropar-se del corrent de Rothschild. Tot degenera. El conflicte assolirà el seu apogeu el 1995, quan Edouard Balladur es presenta com a candidat a la presidència de la República Francesa contra el seu examic Jacques Chirac, i resulta derrotat. El més important és que, seguint les instruccions de Londres i Washington, el govern de Balladur obre les negociacions per a l'entrada dels Estats d'Europa Central i Oriental, ja alliberats de la tutela soviètica, en la Unió Europea i l'OTAN.
Regna la discòrdia al si del partit gaullista, on els amics d'ahir són ara disposats a matar-se entre si. Per finançar la seva pròpia campanya electoral, Edouard Balladur tracta en cas d'apoderar-se de la «caixa negra», és a dir, les reserves secretes del gaullista partit, que s'amaga sota la doble comptabilitat de l'empresa petroliera ELF. A penes mort el vell Etienne Leandri, els jutges ordenen un registre en l'empresa i els seus dirigents són empresonats. Però Balladur, Pasqua i Sarkozy mai no aconseguiran recuperar el botí.
La caiguda en desgràcia
Al llarg del seu primer mandat Jacques Chirac manté a distància Nicolás Sarkozy. Aquest últim es manté en silenci durant aquest període de caiguda en desgràcia. Molt discretament, continua conreant les seves relacions amb els cercles financers.
El 1996, al cap d'un llarg procés de divorci, Nicolás Sarkozy es casa amb Cecilia. Els testimonis del casament són els milionaris Martín Bouygues i Bernard Arnaud (l'home més ric de França).
Últim acte
Molt abans de la crisi iraquiana, Frank Wisner Junior i els seus col•legues de la CIA planifiquen ja la destrucció del corrent gaullista i l'ascens de Nicolás Sarkozy. L'operació es desenvolupa en tres temps: Primerament, eliminació de la direcció|adreça del gaullista partit i presa del control del seu aparell. Després, eliminació del principal rival de dreta i investidura del partit gaullista a l'elecció presidencial. I finalment, eliminació de tot contendent seriós d'esquerra, per garantir que l'elecció de Nicolás Sarkozy a la presidència de la República Francesa.
L'operació es desenvolupa de la següent manera. Durant diversos anys, la premsa comercial manté pendents una sèrie de revelacions pòstumes d'un promotor immobiliari. Abans de morir d'una greu malaltia, aquest home, per raons que mai no s'han aclarit, va gravar una confessió en video. Per alguna raó encara més fosca, el «video» va anar a donar a les mans d'un jerarca del Partit Socialista, Dominique Strauss-Kahn [4], qui l'envia directament a la premsa.
Les confessions d'aquest individu no donen a lloc a cap sanció judicial, però obren la caixa|capsa de Pandora. La principal víctima dels successius escàndols serà el primer ministre Alain Juppé. Per protegir a Chirac, Juppé assumeix ell sol la responsabilitat per totes les infraccions penals. En ser marginat Juppé, queda lliure el camí perquè Nicolás Sarkozy aconsegueixi posar-se al capdavant del gaullista partit.
Sarkozy explota llavors la seva posició per obligar Jacques Chirac a reintegrar-lo al govern, malgrat l'odi recíproc. Es converteix, en definitiva, en ministre de l'Interior. Greu error! Des d'aquest càrrec, Sarkozy controla els prefectes i utilitza la policia política per penetrar les principals institucions administratives.
També s'ocupa dels assumptes referents a Còrsega. El prefecte Claude Erignac ha estat assassinat. Encara que ningú no reclama l'autoria del crim, immediatament s'interpreta aquest com un desafiament dels independistas corsos cap a la República. Al cap d'una llarga persecució, la policia aconsegueix arrestar un sospitós fugitiu, Yvan Colonna, fill d'un diputat socialista. Passant per alt el principi de presumpció d'innocència, Nicolás Sarkozy anuncia l'arrest acusant el sospitós de ser l'assassí. L'oportunitat la pinten calba i només falten dos dies per a la realització del referèndum que el ministre de l'Interior organitza a Còrsega per modificar l'estatus de l'illa. Malgrat tot, els electors rebutgen el projecte de Sarkozy que, segons alguns, afavoreix els interessos dels mafiosos.
Encara que Yvan Colonna va ser posteriorment trobat culpable, el cert és que ell sempre ha proclamat la seva innocència i que no es van trobar proves materials en seu contra. Estranyament, l'home es va refugiar en el silenci, preferint ser condemnat abans que revelar el que sap.
Revelem aquí que el prefecte Erignac no va ser víctima dels nacionalistes sinó que va ser abatut per un assassí a sou, Igor Pecatte, que va ser portat immediatament a Angola, on el grup ELF el va contractar com a membre del seu cos de seguretat. El mòbil del crim havia de veure precisament amb les anteriors funcions del propi Erignac, responsable de les xarxes africanes de Charles Pasqua en el ministeri de la Cooperació. Quant a Yvan Colonna, es tracta d'un amic personal de Nicolás Sarkozy des de fa dècades i els seus fills mantenien relacions.
Esclata llavors un nou escàndol. Comencen a circular llistats falsos que acusen diverses personalitats de tenir comptes bancaris a Luxemburg, al banc Clearstream. Entre els acusats es troba Nicolás Sarkozy. Aquest presenta una denúncia i dóna per assegut que el seu rival de dreta en l'elecció presidencial, el llavors primer ministre Dominique de Villepin és l'organitzador de la maniobra. I no amaga la seva intenció de portar-lo a presó.
En realitat, els falsos llistats van ser posats en circulació per membres de la Fundació franc-americana, que té com a president a John Negroponte i com a administrador a Frank Wisner Junior. El que els jutges no saben, i que nosaltres revelem aquí, és que els llistats van ser fabricats a Londres per un oficina comú de la CIA i del MI6, Hakluyt & CO., administrada també per Frank Wisner Junior.
Villepin es defensa de les acusacions que se li atribueixen, però es veu sotmès a una investigació i a un arrest domiciliari i, de fet, és posat temporalment al marge de la vida política. Via lliure per a Sarkozy, pel costat de la dreta.
Queda llavors neutralitzar les candidatures d'oposició. Les quotes d'adhesió al Partit Socialista es redueixen a un nivell simbòlic, per atreure nous militants. De sobte, milers de joves s'enrolen en aquesta organització. Almenys 10,000 d'aquests nous militants són en realitat membres del Partit Trotskista «lambertista» (amb referència al nom del seu fundador, Pierre Lambert). Històricament aquesta petita organització d'extrema esquerra s'ha posat al servei de la CIA contra els comunistes estalinianos durant l'època de la guerra freda (Es tracta de l'equivalent del SD/USA de Max Shatchman, que va formar als neoconservadores als Estats Units). No és la primera vegada que els «lambertistas» s'infiltren en el Partit Socialista. Anteriorment, ja havien introduït en aquesta organització dos cèlebres agents de la CIA: Lionel Jospin [5] (que es va convertir en primer ministre) i Jean-Christophe Cambadelis, el principal conseller de Dominique Strauss-Kahn .
S'organitzen eleccions primàries al si del Partit Socialista amb vista a la designació del seu candidat a l'elecció presidencial. Dues personalitats participen en la competència: Laurent Fabius i Segolene Royal. Però només el primer representa un perill per a Sarkozy. Dominique Strauss-Kahn s'afegeix llavors a la competència amb la missió d'eliminar Fabius en l'últim moment. I ho aconseguirà gràcies als vots dels «lambertistas» infiltrats, que no votaran per ell sinó per Royal.
L'operació es fa possible perquè Strauss-Kahn, d'origen jueu-marroquí, es troba des de fa temps en la nòmina dels Estats Units. Els francesos ignoren que dóna|imparteix classes a la universitat nord-americana de Stanford, on va ser contractat res més i res menys que per Condoleezza Rice.
Immediatament després de la seva arribada a la presidència, Nicolás Sarkozy i Condoleezza Rice concretaran el seu agraïment a Strauss-Kahn fent possible la seva elecció per assumir la direcció|adreça del Fons Monetari Internacional.
Primers dies al Palau de l'Elisi
En la nit de la segona tornada|volta de l'elecció presidencial, quan els instituts de sondeigs anuncien la seva probable victòria, Nicolás Sarkozy pronuncia un breu discurs dirigit a la nació des de la seva caserna general de campanya. Després, contràriament a tot l'acostumat, en vegada unir-se a la celebració amb els militants del seu partit, se'n va al Fouquet's. Aquest cèlebre restaurant dels Camps Elisis, antic centre de reunió de la «Unió Corsa» i avui pertanyent al propietari de casinos Dominique Desseigne, va ser posat enterament en la disposició del president electe perquè aquest rebés els seus amics i principals donants [de fons] a la seva campanya. Arriben allà un centenar de convidats, entre ells els homes més rics de França es fan amb els amos de casinos.
Després, el president s'atorga a si mateix uns dies de descans merescut. Un jet privat Falcón-900 el porta a l'illa de Malta on descansa en el Colom, el iot de 65 metres d'eslora del seu amic Vincent Bolloré, milionari format al banc Rothschild.
Finalment, té lloc la investidura de Nicolás Sarkozy com a president de la República Francesa. El primer que fa no és firmar un decret d'amnistia sinó autoritzar els casinos dels seus amics Desseigne i Partouche a augmentar la quantitat de tragamonedas.
Sarkozy conforma el seu equip de treball|feina i el seu govern. No resulta sorprenent trobar en ells un sospitós propietari de casinos (el ministre de Joventut i Esports) i l'intrigant dels casinos de l'amic Desseigne (que es converteix en vocero del «gaullista» partit).
Nicolas Sarkozy es recolza principalment en quatre persones:
- Claude Guéant, secretari general de la Presidència de la República. És soci-gerent del banc Rothschild.
- Jean-David Lévitte, conseller diplomàtic. Fill de l'exdirector de l'Agència Jueva. Va ser ambaixador de França davant de l'ONU, fins que Jacques Chirac el va treure d'aquest lloc|parada per considerar-lo massa proper a George Bush.
- Alain Bauer, l'home que es mou en l'ombra. El seu nom no apareix als anuaris. És l'encarregat dels serveis d'intel•ligència. Nét del Gran Rabí de Lyón, exmembre del Grand Orient de France (la principal lògia maçònica francesa) i exnúmero 2 de la National Security Agency nord-americana a Europa.
Frank Wisner Junior., nomenat entretant com enviat especial del president Bush per a la independència de Kosovo, insisteix per a Bernard Kouchner [6] sigui nomenat ministre de Relacions Exteriors amb una doble missió prioritària: la independència de Kosovo i la liquidació de la política de França al món àrab.
Kouchner, jueu d'origen bàltic, va començar la seva carrera|cursa participant en la creació d'una ONG humanitària. Gràcies al finançament de la National Endowment for Democracy va participar en les operacions de Zbigniew Brzezinski a Afganistan, al costat d'Osama Ben Laden i els germans Karzai, contra els soviètics. En els anys 1990 apareix al costat d'Alija Izetbegovic, a Bòsnia Hercegovina. Va ser Alt Representant de l'ONU a Kosovo de 1999 a 2001.
Sota el control del germà menor del president Hamid Karzai, l'Afganistan s'ha convertit en el primer productor mundial de cascall [també anomenat rosella]. El làtex blanc que s'obté d'aquesta planta és processat a l'Afganistan per convertir-lo en heroïna que la força aèria nord-americana transporta posteriorment a Camp Bondsteed (a Kosovo). Allà els homes d'Hacim Thaci s'encarreguen de la distribució, principalment a Europa i eventualment en els Estats Units. Els fons que s'obtenen es destinen al finançament de les operacions il•legals de la CIA.
Karzai i el propi Thaci són des de fa molt amics personals de Bernard Kouchner, que segurament res no sap de les activitats criminals d'aquests malgrat els informes internacionals a què aquestes han donat lloc.
Per completar el seu govern, Nicolás Sarkozy nomena Christine Lagarde com a ministre d'Economia i Finances. Aquesta va fer tota la seva carrera|cursa als Estats Units, on va dirigir el prestigiós gabinet de juristes Baker & McKenzie. Al si del Center for International & Strategic Studies de Dick Cheney, Christine Lagarde va ser copresident -junt amb Zbigniew Brzezinski- d'un grup de treball que va supervisar les privatitzacions a Polònia. També va organitzar, treballant per a Lockheed Martin, un intens cabildeo contra el fabricant francès d'avions Dassault, constructor de les famoses caceres Mirages.
Nova escapada durant l'estiu. Nicolás, Cecilia, l'amiga d'ambdós i els seus fills se'n van de vacances als Estats Units, a Wolfenboro, a prop de la propietat del president Bush. Aquesta vegada el que paga el compte és Robert F. Agostinelli, un banquer de negocis de Nova York, sionista i neoconservador de pur cep|soca que s'expressa a Commentary, la revista de l'American Jewish Committee [Comitè Jueu-Americà].
L'èxit de Nicolás beneficia a seu mig germà Pierre-Olivier. Sota el nom americanitzat de «Oliver», Frank Carlucci (qui havia estat el número 2 de la CIA, després de ser reclutat per Frank Wisner Senior) el nomena director d'un nou fons d'inversions del Carlyle Group (la societat que gestiona simultàniament les carteres d'accions de la família Bush i de la família Bin Laden). Convertit el cinquè negociant a nivell mundial, administra actualment els principals comptes dels fons sobirans de Kuwait i Singapur.
La taxa de popularitat del president Sarkozy està en caiguda lliure en els sondeigs. Un dels seus consellers de relacions públiques, Jacques Seguela (que també és consultante en comunicació política de la NED per a diferents operacions de la CIA a Europa Oriental), aconsella desviar l'atenció del públic amb noves «people stories». L'anunci del seu divorci de Cecilia apareix llavors a Libération, el diari del seu amic Edouard de Rotshchild, per tapar les consignes dels manifestants un dia de vaga general. Pitjor encara, el seu comunicador organitza un encontre|trobada amb l'artista i exmodel Carla Bruni. Dies després, s'oficialitza la seva relació amb el president i la propaganda mediàtica tapa de nou les crítiques polítiques. Semanas més tard es produeix el tercer matrimoni de Nicolás. Aquesta vegada escull com|com a testimonis a Matilde Agostinelli (l'esposa de Robert) i a Nicolas Bazire, exdirector del gabinet d'Edouard Balladur, convertit en soci-gerent del banc Rothschild.
Quan obriran els ulls els francesos per veure el que han de fer?
________________________________________
[1] A Europa i als EUA, Leandri era el representant de Lucky Luciano, que a presó no podia viatjar. Com Lucky Luciano regnava en l'imperi del crim, ell anomenava Leandri el seu «ambaixador».
[2] Pérfida Albió és una expressió anglòfoba utilitzada per referir-se al Regne Unit en termes hostils. Va ser encunyada pel poeta i diplomàtic francès d'origen espanyol Agustín Louis Marie de Ximénèz (1726-1817) en el seu poema L ´ ere donis Français (publicat el 1793), en el que animava a atacar "la pèrfida Albión" en les seves pròpies aigües.
[3] Uno dels falcons neoconservadores i principals de l'administració Bush, expresident del Banc Mundial, obligat a la demisión per nepotisme.
[4] Dominique Strauss-Kahn, un dels principals líders històrics del Partit Socialista Francès, traeix els seus, recolza Nicolás Sarkozy i és nomenat President del FMI (Fons Monetari Internacional).
[5] Lionel Jospin, un altre líder històric del Partit Socialista Francès.
[6] Bernard Kouchner, membre del Partit Socialista Francès, va trair els seus coreligionaris acceptant el càrrec de Ministre de Relacions Exteriors en el govern de Nicolás Sarkozy.
Thierry Meyssan, analista polític, investigador i periodista francès.
10 de jul. 2008
6 de juny 2008
Va d'avions...
Idò xiquets!
Sembla que les petites coincidències són poderoses... Ahir mateix ens indignàvem per tota la patuleia dels d'AirBerlin i avui ja és objecte de conya!
22 de maig 2008
El Chiki Chiki valenciano: el Xéque Xéque
La fascinació pel cutre està arribant a extrems insondables abans d'Alfons Arús i aquesta fornada de Terratins (ara a La Sisena) i, clar, tota la derivàlia popular... en què... tant... ecs... cel·lim (!)
28 d’abr. 2008
Les llengües en perill
L'altre dia ja vaig fer campanyeta per una OPA amical a la biodiversitat lingüística del nostre planeta des de les limitacions i possibilitats dels parlants de llengua catalana, sobretot. Sense que, lògicament, la preproposta tingués més cova que no mereix, hi ha uns anglesos, sempre diligents i expeditius, que han posat fil a l'agulla (no sé quant de temps fa que munten aquesta patumeta simpaticota) de valent: s'ha muntat la Setmana SOAS 2008 de les llengües en perill. Em sembla una òptima cosa de fer i, entre moltes altres activitats simpàtiques, s'hi passarà una pel·li que demostra que quan un comú mortal creu haver inventat la sopa d'all ja n'hi pot haver un grapat que, panys enrere, n'hagin tornat. Per a més referències, vegeu el tràiler de Els Lingüistes, estrenada el Sundance proppassat.
A més a més, es proposa un tipus d'acte totalment lloable i emulable, "coneix una llengua en perill", en clara consonància amb la meva sopa d'all, i introdueix un concepte d'allò més interessant en el contacte entre llengües, la petjada lingüística.
Si algú s'hi pot deixar caure, doncs home, cinc cèntims no fan pobre ningú...
Programa de la setmana SOAS 2008 de les llengües en perill (Projecte Hans Rausing)
6 d’abr. 2008
Visita a Sud-àfrica
Hem vist moltes cosetes xules durant aquests dies:
Stellenbosch i les seves vinyes foren el context idoni per adonar-se que el Sol (quin sol!) a l'hemisferi sud queda al nord. Fan molt bons vins!
Animalons de tota mena te'ls trobaves pertot arreu: a un revolt de carretera, prenent el sol a la platja (ells, vull dir), o campant-la tranquils en un prat vora la mar...
Els jardins de Kirstenbosch mostren la insultant superioritat botànica d'una faixa climàtica que jo en diria mediterrània-amb-xuleria, perquè tot hi creix més i hi fa més olor...
Postes de sol acollonants
La plaça de l'antic mercat de verdures, amb artesanies de tota factura 
Stellenbosch i les seves vinyes foren el context idoni per adonar-se que el Sol (quin sol!) a l'hemisferi sud queda al nord. Fan molt bons vins!
Animalons de tota mena te'ls trobaves pertot arreu: a un revolt de carretera, prenent el sol a la platja (ells, vull dir), o campant-la tranquils en un prat vora la mar...
Els jardins de Kirstenbosch mostren la insultant superioritat botànica d'una faixa climàtica que jo en diria mediterrània-amb-xuleria, perquè tot hi creix més i hi fa més olor...
Postes de sol acollonants
La plaça de l'antic mercat de verdures, amb artesanies de tota factura
En aquest requadre es poden veure el barri malai (malgaix, indonès o com ne vulgues dir, que als blancs tant els feia) anomenat Bo-Kaap, a l'esquerra de l'antic palau consistorial, i a sota a l'esquerra un pla del "Mutual Heights" (l'edifici africà més alt durant als anys 30) a costat d'una casa colonial a la vora del Carrer Llarg, amb balconada de ferro colat i colorida...
I moltes coses més...
Salut i rands!
15 de març 2008
I les cantautores?
L'altre dia rondava pel projecte CANTAUTORS.cat i vaig quedar parat d'una cosa:
On han anat a parar, les noies? Què en penseu, perquè jo, ho trobo tràgic...
Ciutadanes, recony, badeu boca!!
A la llista, veureu que és la minoria
Vinga, nenes i noies i xiques i senyores, a cantar-la!
On han anat a parar, les noies? Què en penseu, perquè jo, ho trobo tràgic...
Ciutadanes, recony, badeu boca!!
A la llista, veureu que és la minoria
Vinga, nenes i noies i xiques i senyores, a cantar-la!
6 de març 2008
El vil lingüisme segons Ramon Cavaller Triay
M'agradaria compartir amb els dos lectors d'aquest bloquet el següent article d'en Ramon Cavaller (no sé com va, de permisos, el tot, però crec que li n'interessarà que sigui (més) difós), que m'ha arribat mitjançant l'InfoMigjorn, sempre trempat:
3. Ramon Cavaller Triay - EL VIL LINGÜISMO Enviat per: "InfoMigjorn" infomigjornatelefonicapuntnet Data: Dc, 5 de Mar, 2008 2:05 pm
InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana________________
.........................[4.200 membres]..........................
Enviat a InfoMigjorn per Ramon Cavaller_____________________
EL VIL LINGÜISMO
Ramon Cavaller
La situació d'un estat amb diferents llengües no és rar en el mapa del món. Els estats s'han fet tallant pobles i ètnies i s'han format, a través del anys, a base de guerres. I després de cada guerra, un tractat de pau que ha fet moure les fronteres de dalt a baix o de dreta a esquerra. L'estat intenta de diverses nacions, fer-ne una.
La política lingüística d'un estat pot consistir en respectar els territoris lingüítics sense imposar una llengua damunt les altres.
Tenim els exemples de l'estat suís, belga, canadenc, finlandès, etc. on cada territori és independent de l'altre.
"Cadascú a ca seva i Déu per tot"
L'altre mètode és el de tipus borbònic, francès: Enfortir sense contemplacions una llengua que es menja les altres existents (la glossofàgia)
L'Estat Espanyol (com el turc, el romanès, el búlgar, el grec) ha seguit el model francès.
Actualment, amb la dita democràcia, l'esperit centralista continua ben vigent.
Mètodes de l'Estat Espanyol per a acabar amb la llengua catalana
a) Declarar el castellà oficial a dins tot l'Estat.
A partir de l'arribada dels Borbons (1714) es declara la llengua de Castella oficial a tots els regnes de la monarquía. Els d'Europa i els d'Ultramar.
b) Prohibir la llengua catalana.
A través dels segles, les intervencions de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès en contra del català han estat contínues. Sobre el tema hi ha una extensa bibliografia.
c) Invadir el país amb persones castellanoparlants.
En època de l'industrialisme, amb gent treballadora del Sud de la península, ara amb immigrants de Sudamèrica. Les tongades d'immigrants s'han succeït en època moderna.
Un altre mètode ha estat incorporar, en el segle XIX, una part de Castella al territori català de València (les regions d'Utiel i Requena: la València Castellana)
Arribada la democràcia:
d) Legalitzar el bilingüisme.
Això suposa que tot catalanoparlant té l'obligació de parlar castellà, en canvi un castellanoparlant pot anar per tot sense dir un mot en català. Així els polítics que es guanyen el sou en el nostre territori poden passar d'integrar-se i donar exemple als altres immigrants.
D'això també se'n diu VIL LINGÜISMO.
Un nen castellanoparlant és atès arreu de l'Estat Espanyol
Un nen catalanoparlant només ho serà als Països Catalans, si va a viure a la resta de l'estat no trobarà uns condicionaments que li permetin mantenir la seva llengua.
e) Crear un macro Ministerio de Cultura a Madrid que es gasten els nostres diners fomentant en forma desproporcionada la cultura de l'Estat. Les altres tres cultures, no han de menester d'un tal Ministerio..
f) En la projecció exterior ignorar l'existència del català.
Televisió Espanyola Internacional, per cable, que arriba a tot el món, ignora les altres llengües de l'Estat. Un bolivià que veu la TVE a Bolívia, quedarà sorprès quan vengui a Mallorca com a immigrant, i escolti el català per primera vegada.
g) Posar polítics ineficients.
Dintre de la "Normalització interior i Projecció exterior de la Cultura Catalana" s'han creat organismes d'una gran ineficiència; hi ha hagut una majoria de gent irresponsable que han ocupat llocs i han presumit de títols, però a l'hora d'actuar han canviat ben poques coses (Demanar a Madrid, per exemple, el tros de coca que ens correspon a TVE internacional)
Un altres exemple és que, pel febrer del 2008, Antich, President de les Balears, s'adreça a un públic de milers de persones, a Palma, en castellà. La presència del president Zapatero, l'impedeix d'emprar la llengua oficial de l'illa: el català.
Quin exemple per a un immigrant nouvingut que es vulgui integrar!
h) Fomentar l'actitut de rebuig dels forasters que viuen i treballen a les Balears.
El partit polític mallorquí ASI fomenta a Mallorca la no integració.
El cas és semblant als Països Bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Malgrat que han aconseguit independència completa tenen gran dificultat a assimilar els habitants russos de tota la vida que no volen aprendre les respectives llengües, cosa necessària, si volen tenir el passaport dels països respectius.
i) Crear la parcel.lació de la llengua i donar vigència als dialectes. Els polítics, ignorants en filologia, han declarat el valencià com a Llengua valenciana, cosa que mai farien amb l'andalús o l'argentí. L'Estat Espanyol és gelós en mantenir la unitat de la llengua castellana en totes les seves nombrosíssimes parles i les ha batejades totes amb la tapadora de "Español".
I ara una explicació:
La diglòssia és una situació de bilingüisme en què un idioma té un major prestigi social que un altre.
La diglòssia significa la situació d'una llengua A i una llengua B.
La llengua A és la de l'exèrcit, els jutjats, els negocis, etc. És la llengua del poder.
La llengua pren uns trets masculins. És la llengua forta, ferma, vigorosa. És el mascle, "el macho".
La llengua B té trets femenins: és la llengua dolça, dels avis, de les cançons de bressol.
El castellà, als Països Catalans és la llengua A i el català és la llengua B.
A Puerto Rico, que pertany a Estats Units, l'anglès és la llengua A i el castellà (anomenat "boricúa") és la llengua B.
Una de les dificultats de l'aprenentatge del català per a un estranger és la situació de diglòssia, dificutats que no trobarà si vol aprendre anglès o castellà o francès. Tot llengües SÚPER A.
La culpa d'això no és nostra, dels qui hem nascut aquí, dels qui estimam amb un desesperat dolor i defensam amb totes les forces aquesta nostra terra.
Un dret ben humà i ben noble.
3. Ramon Cavaller Triay - EL VIL LINGÜISMO Enviat per: "InfoMigjorn" infomigjornatelefonicapuntnet Data: Dc, 5 de Mar, 2008 2:05 pm
InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana________________
.........................[4.200 membres]..........................
Enviat a InfoMigjorn per Ramon Cavaller_____________________
EL VIL LINGÜISMO
Ramon Cavaller
La situació d'un estat amb diferents llengües no és rar en el mapa del món. Els estats s'han fet tallant pobles i ètnies i s'han format, a través del anys, a base de guerres. I després de cada guerra, un tractat de pau que ha fet moure les fronteres de dalt a baix o de dreta a esquerra. L'estat intenta de diverses nacions, fer-ne una.
La política lingüística d'un estat pot consistir en respectar els territoris lingüítics sense imposar una llengua damunt les altres.
Tenim els exemples de l'estat suís, belga, canadenc, finlandès, etc. on cada territori és independent de l'altre.
"Cadascú a ca seva i Déu per tot"
L'altre mètode és el de tipus borbònic, francès: Enfortir sense contemplacions una llengua que es menja les altres existents (la glossofàgia)
L'Estat Espanyol (com el turc, el romanès, el búlgar, el grec) ha seguit el model francès.
Actualment, amb la dita democràcia, l'esperit centralista continua ben vigent.
Mètodes de l'Estat Espanyol per a acabar amb la llengua catalana
a) Declarar el castellà oficial a dins tot l'Estat.
A partir de l'arribada dels Borbons (1714) es declara la llengua de Castella oficial a tots els regnes de la monarquía. Els d'Europa i els d'Ultramar.
b) Prohibir la llengua catalana.
A través dels segles, les intervencions de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès en contra del català han estat contínues. Sobre el tema hi ha una extensa bibliografia.
c) Invadir el país amb persones castellanoparlants.
En època de l'industrialisme, amb gent treballadora del Sud de la península, ara amb immigrants de Sudamèrica. Les tongades d'immigrants s'han succeït en època moderna.
Un altre mètode ha estat incorporar, en el segle XIX, una part de Castella al territori català de València (les regions d'Utiel i Requena: la València Castellana)
Arribada la democràcia:
d) Legalitzar el bilingüisme.
Això suposa que tot catalanoparlant té l'obligació de parlar castellà, en canvi un castellanoparlant pot anar per tot sense dir un mot en català. Així els polítics que es guanyen el sou en el nostre territori poden passar d'integrar-se i donar exemple als altres immigrants.
D'això també se'n diu VIL LINGÜISMO.
Un nen castellanoparlant és atès arreu de l'Estat Espanyol
Un nen catalanoparlant només ho serà als Països Catalans, si va a viure a la resta de l'estat no trobarà uns condicionaments que li permetin mantenir la seva llengua.
e) Crear un macro Ministerio de Cultura a Madrid que es gasten els nostres diners fomentant en forma desproporcionada la cultura de l'Estat. Les altres tres cultures, no han de menester d'un tal Ministerio..
f) En la projecció exterior ignorar l'existència del català.
Televisió Espanyola Internacional, per cable, que arriba a tot el món, ignora les altres llengües de l'Estat. Un bolivià que veu la TVE a Bolívia, quedarà sorprès quan vengui a Mallorca com a immigrant, i escolti el català per primera vegada.
g) Posar polítics ineficients.
Dintre de la "Normalització interior i Projecció exterior de la Cultura Catalana" s'han creat organismes d'una gran ineficiència; hi ha hagut una majoria de gent irresponsable que han ocupat llocs i han presumit de títols, però a l'hora d'actuar han canviat ben poques coses (Demanar a Madrid, per exemple, el tros de coca que ens correspon a TVE internacional)
Un altres exemple és que, pel febrer del 2008, Antich, President de les Balears, s'adreça a un públic de milers de persones, a Palma, en castellà. La presència del president Zapatero, l'impedeix d'emprar la llengua oficial de l'illa: el català.
Quin exemple per a un immigrant nouvingut que es vulgui integrar!
h) Fomentar l'actitut de rebuig dels forasters que viuen i treballen a les Balears.
El partit polític mallorquí ASI fomenta a Mallorca la no integració.
El cas és semblant als Països Bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Malgrat que han aconseguit independència completa tenen gran dificultat a assimilar els habitants russos de tota la vida que no volen aprendre les respectives llengües, cosa necessària, si volen tenir el passaport dels països respectius.
i) Crear la parcel.lació de la llengua i donar vigència als dialectes. Els polítics, ignorants en filologia, han declarat el valencià com a Llengua valenciana, cosa que mai farien amb l'andalús o l'argentí. L'Estat Espanyol és gelós en mantenir la unitat de la llengua castellana en totes les seves nombrosíssimes parles i les ha batejades totes amb la tapadora de "Español".
I ara una explicació:
La diglòssia és una situació de bilingüisme en què un idioma té un major prestigi social que un altre.
La diglòssia significa la situació d'una llengua A i una llengua B.
La llengua A és la de l'exèrcit, els jutjats, els negocis, etc. És la llengua del poder.
La llengua pren uns trets masculins. És la llengua forta, ferma, vigorosa. És el mascle, "el macho".
La llengua B té trets femenins: és la llengua dolça, dels avis, de les cançons de bressol.
El castellà, als Països Catalans és la llengua A i el català és la llengua B.
A Puerto Rico, que pertany a Estats Units, l'anglès és la llengua A i el castellà (anomenat "boricúa") és la llengua B.
Una de les dificultats de l'aprenentatge del català per a un estranger és la situació de diglòssia, dificutats que no trobarà si vol aprendre anglès o castellà o francès. Tot llengües SÚPER A.
La culpa d'això no és nostra, dels qui hem nascut aquí, dels qui estimam amb un desesperat dolor i defensam amb totes les forces aquesta nostra terra.
Un dret ben humà i ben noble.
27 de febr. 2008
24 de febr. 2008
Hivern teatral
De fa dies que estem covant una nova manera d'experimentar la cultura. Nova, que dius nova, no del tot. Bé, vistos els hàbits dels darrers temps, ben nova que és. Pel que pagues per un cinema futurrrista i distòpic multimegaunmuntdesales on les crispetes et deixen regust de robocop o flaire de maduixes sintètiques, ens hem plantat a alguns teatres i hem recuperat el valor de l'instant, del vagit expressiu d'un home, d'un personatge, d'una disfressa, d'una història irrepetible. En aquests dies on tot és mèdia, és impagable experimentar el directe; només hi ha aire entre tu i l'escena, t'entren directe al cap els crits (i els ensurts!), les sorpreses a lloure... Beure's un got de llet fresca després de la desnatada de cal Pasqual, ves què! Aixines és la diferència, que no el color, que no n'hi ha...
Efectivament, hi ha vida més enllà de la xarxa i per damunt les grapes del grangermà...
6 de febr. 2008
Oddio...
Ara, al TG1, Roberto Maroni (si, el leghista), acaba de comparar en Berlusconi amb Moisès, que guia amb el seu visionarisme i lideratge el poble de la llibertat (sic), com l'hebreu féu amb son poble a través de la Mar Roja...
M'hauré de remenjar les primeres ratlles del post d'ahir; que s'ha de poder dir tot. Uf!
No sé si la lasagna que m'acabo de cruspir tenia un xic d'elaessadé, chissà!
M'hauré de remenjar les primeres ratlles del post d'ahir; que s'ha de poder dir tot. Uf!
No sé si la lasagna que m'acabo de cruspir tenia un xic d'elaessadé, chissà!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
