El catalanista insatisfet té dos tallants, és voluble i passional (collons, com plou!), però a més a més ven i de quina manera.
Altrament, no m'explico la boletada de corrents polítics que miren de renovar, redefinir, reexplicar als àngels, rellançar, retocar els nassos, reincidir en... el catalanisme. Tot de cara a unes generals que pot passar-hi de tot i algun entronat es pot endur una bufa molt més tronada que no s'espera.
Sense ànim de lucre ni exhaustivitat, heus-ne algun especimen, amb sorts i horitzons diferents i que no goso qualificar nom enllà:
(neo)Obiolisme: http://www.noucicle.org/obiols/
Carreterisme: http://www.reagrupament.cat/
Esquerra independentista: http://esquerraindependentista.cat/
Sobirania i Progrés: http://www.sobiraniaiprogres.cat/
Per no fer la història massa llarga, em referiré a un clàssic de la filmografia britànica: La vida de Brian, crec que prou eloqüent per si sol.
De tota manera, aquí hi ha un mercat, oi? i ningú no vol perdre pistonada, tu.
29 de juny 2007
La transició i els seus pollastres
Segons aquest article publicat a l'AVUI d'avui (electrònica) la pràtica totalitat dels catalans estan satisfet amb com va anar el procés de transició espanyola...
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
25 de juny 2007
... e la nave va!
Així s'anomenava una exposició que, fa unes setmanes, commemorava el cinquantenari de la signatura dels Tractats de Roma: "e la nave va"
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
