Igualada, vila amb més independentistes de l'Anoia

Quedi dit:

Hivern teatral

De fa dies que estem covant una nova manera d'experimentar la cultura. Nova, que dius nova, no del tot. Bé, vistos els hàbits dels darrers temps, ben nova que és. Pel que pagues per un cinema futurrrista i distòpic multimegaunmuntdesales on les crispetes et deixen regust de robocop o flaire de maduixes sintètiques, ens hem plantat a alguns teatres i hem recuperat el valor de l'instant, del vagit expressiu d'un home, d'un personatge, d'una disfressa, d'una història irrepetible. En aquests dies on tot és mèdia, és impagable experimentar el directe; només hi ha aire entre tu i l'escena, t'entren directe al cap els crits (i els ensurts!), les sorpreses a lloure... Beure's un got de llet fresca després de la desnatada de cal Pasqual, ves què! Aixines és la diferència, que no el color, que no n'hi ha...

Efectivament, hi ha vida més enllà de la xarxa i per damunt les grapes del grangermà...

Oddio...

Ara, al TG1, Roberto Maroni (si, el leghista), acaba de comparar en Berlusconi amb Moisès, que guia amb el seu visionarisme i lideratge el poble de la llibertat (sic), com l'hebreu féu amb son poble a través de la Mar Roja...

M'hauré de remenjar les primeres ratlles del post d'ahir; que s'ha de poder dir tot. Uf!
No sé si la lasagna que m'acabo de cruspir tenia un xic d'elaessadé, chissà!

El respecte i les idees

S'ha de poder dir tot. Amb respecte, però. No ha estat el cas quant a un trist episodi, ara en les aparents beceroles, que saps on comença però no on acabarà. D'acord, "sostrejar" no és el paradigma del respecte pel pròxim; d'acord, també, que en una primera llegida d'alguna de les coses que escriu el Dr. Enric Vila, hi ha persones que, a primer cop d'ull i amb la pell prou fina, en podran sortir escaldats. S'arreglaria, ai las, amb una rellegida. Agafar i dir: "què està dient?" i, amb més esmerç, veure: "ah, doncs no n'hi ha per tant; ai, trobo que diu les coses com estan".

Però el discurs d'aquest senyor no cau en el barroerisme tan deplorablement recorrent aquests dies d'èter... Barroerisme que a d'altres els ha faltat temps per infilar, zitzànnia gratis et [...] dei.

Aquests altres, alguns mitjans --es diu el pecat, no el pecador- s'han afanyat a esbombar les suposades "ofenses" per difamar sobre aquesta persona que empra intra limites la seva llibertat d'expressar-se com volia sense fer mal. Valoreu-ho per vosaltres mateixos.

Llarga vida al Rei En Jaume

Que no estableixi precedent, aquesta moguda...

(sembla un calçotet)

Visca, però, i per molts anys en tinguem bona memòria

Jaume I

De noms

Avui QM, l'òptim articulista de LV, a banda d'escriptoràs de Ca Nostra, n'explicava una que jo he viscut en els meus anys d'estudiant, sobretot els darrers en què vaig coincidir amb orientals.

Ben veritat, com ell deia, no que els anglesos individualment siguin incapaços de pronunciar res que no sigui thickety thistle (encara que tots plegats munten un consens força xenoignar cobert d'una pàtina exòfila que comença i acaba en algunes barriades i restaurants fusion de grans ciutats britàniques que comencen per L); el problema ver, crec, és que també els mateixos orientals o no occidentals, estan entrant en el joc. Se't presenten rebatejats directament! Em dic Charles (!?), Frank (!?), Emily (!?); i tot, per amagar noms no pas tan complexos o impossibles... Desolador, haver-se d'estar de sentir un Xin Hua, una Wan Lin, o un Txol Sun. Jo, m'agraden els noms de debò, què he de dir.

Per cert, quin estil en homenatjar en JMP, aquell periodista que retransmet els partits del FCB, oi? chapeau, tu!