22 de maig 2008
28 d’abr. 2008
Les llengües en perill
A més a més, es proposa un tipus d'acte totalment lloable i emulable, "coneix una llengua en perill", en clara consonància amb la meva sopa d'all, i introdueix un concepte d'allò més interessant en el contacte entre llengües, la petjada lingüística.
Si algú s'hi pot deixar caure, doncs home, cinc cèntims no fan pobre ningú...
Programa de la setmana SOAS 2008 de les llengües en perill (Projecte Hans Rausing)
6 d’abr. 2008
Visita a Sud-àfrica
Hem vist moltes cosetes xules durant aquests dies:
Stellenbosch i les seves vinyes foren el context idoni per adonar-se que el Sol (quin sol!) a l'hemisferi sud queda al nord. Fan molt bons vins!
Animalons de tota mena te'ls trobaves pertot arreu: a un revolt de carretera, prenent el sol a la platja (ells, vull dir), o campant-la tranquils en un prat vora la mar...
Els jardins de Kirstenbosch mostren la insultant superioritat botànica d'una faixa climàtica que jo en diria mediterrània-amb-xuleria, perquè tot hi creix més i hi fa més olor...
Postes de sol acollonants
La plaça de l'antic mercat de verdures, amb artesanies de tota factura 
Stellenbosch i les seves vinyes foren el context idoni per adonar-se que el Sol (quin sol!) a l'hemisferi sud queda al nord. Fan molt bons vins!
Animalons de tota mena te'ls trobaves pertot arreu: a un revolt de carretera, prenent el sol a la platja (ells, vull dir), o campant-la tranquils en un prat vora la mar...
Els jardins de Kirstenbosch mostren la insultant superioritat botànica d'una faixa climàtica que jo en diria mediterrània-amb-xuleria, perquè tot hi creix més i hi fa més olor...
Postes de sol acollonants
La plaça de l'antic mercat de verdures, amb artesanies de tota factura
En aquest requadre es poden veure el barri malai (malgaix, indonès o com ne vulgues dir, que als blancs tant els feia) anomenat Bo-Kaap, a l'esquerra de l'antic palau consistorial, i a sota a l'esquerra un pla del "Mutual Heights" (l'edifici africà més alt durant als anys 30) a costat d'una casa colonial a la vora del Carrer Llarg, amb balconada de ferro colat i colorida...
I moltes coses més...
Salut i rands!
15 de març 2008
I les cantautores?
L'altre dia rondava pel projecte CANTAUTORS.cat i vaig quedar parat d'una cosa:
On han anat a parar, les noies? Què en penseu, perquè jo, ho trobo tràgic...
Ciutadanes, recony, badeu boca!!
A la llista, veureu que és la minoria
Vinga, nenes i noies i xiques i senyores, a cantar-la!
On han anat a parar, les noies? Què en penseu, perquè jo, ho trobo tràgic...
Ciutadanes, recony, badeu boca!!
A la llista, veureu que és la minoria
Vinga, nenes i noies i xiques i senyores, a cantar-la!
6 de març 2008
El vil lingüisme segons Ramon Cavaller Triay
M'agradaria compartir amb els dos lectors d'aquest bloquet el següent article d'en Ramon Cavaller (no sé com va, de permisos, el tot, però crec que li n'interessarà que sigui (més) difós), que m'ha arribat mitjançant l'InfoMigjorn, sempre trempat:
3. Ramon Cavaller Triay - EL VIL LINGÜISMO Enviat per: "InfoMigjorn" infomigjornatelefonicapuntnet Data: Dc, 5 de Mar, 2008 2:05 pm
InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana________________
.........................[4.200 membres]..........................
Enviat a InfoMigjorn per Ramon Cavaller_____________________
EL VIL LINGÜISMO
Ramon Cavaller
La situació d'un estat amb diferents llengües no és rar en el mapa del món. Els estats s'han fet tallant pobles i ètnies i s'han format, a través del anys, a base de guerres. I després de cada guerra, un tractat de pau que ha fet moure les fronteres de dalt a baix o de dreta a esquerra. L'estat intenta de diverses nacions, fer-ne una.
La política lingüística d'un estat pot consistir en respectar els territoris lingüítics sense imposar una llengua damunt les altres.
Tenim els exemples de l'estat suís, belga, canadenc, finlandès, etc. on cada territori és independent de l'altre.
"Cadascú a ca seva i Déu per tot"
L'altre mètode és el de tipus borbònic, francès: Enfortir sense contemplacions una llengua que es menja les altres existents (la glossofàgia)
L'Estat Espanyol (com el turc, el romanès, el búlgar, el grec) ha seguit el model francès.
Actualment, amb la dita democràcia, l'esperit centralista continua ben vigent.
Mètodes de l'Estat Espanyol per a acabar amb la llengua catalana
a) Declarar el castellà oficial a dins tot l'Estat.
A partir de l'arribada dels Borbons (1714) es declara la llengua de Castella oficial a tots els regnes de la monarquía. Els d'Europa i els d'Ultramar.
b) Prohibir la llengua catalana.
A través dels segles, les intervencions de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès en contra del català han estat contínues. Sobre el tema hi ha una extensa bibliografia.
c) Invadir el país amb persones castellanoparlants.
En època de l'industrialisme, amb gent treballadora del Sud de la península, ara amb immigrants de Sudamèrica. Les tongades d'immigrants s'han succeït en època moderna.
Un altre mètode ha estat incorporar, en el segle XIX, una part de Castella al territori català de València (les regions d'Utiel i Requena: la València Castellana)
Arribada la democràcia:
d) Legalitzar el bilingüisme.
Això suposa que tot catalanoparlant té l'obligació de parlar castellà, en canvi un castellanoparlant pot anar per tot sense dir un mot en català. Així els polítics que es guanyen el sou en el nostre territori poden passar d'integrar-se i donar exemple als altres immigrants.
D'això també se'n diu VIL LINGÜISMO.
Un nen castellanoparlant és atès arreu de l'Estat Espanyol
Un nen catalanoparlant només ho serà als Països Catalans, si va a viure a la resta de l'estat no trobarà uns condicionaments que li permetin mantenir la seva llengua.
e) Crear un macro Ministerio de Cultura a Madrid que es gasten els nostres diners fomentant en forma desproporcionada la cultura de l'Estat. Les altres tres cultures, no han de menester d'un tal Ministerio..
f) En la projecció exterior ignorar l'existència del català.
Televisió Espanyola Internacional, per cable, que arriba a tot el món, ignora les altres llengües de l'Estat. Un bolivià que veu la TVE a Bolívia, quedarà sorprès quan vengui a Mallorca com a immigrant, i escolti el català per primera vegada.
g) Posar polítics ineficients.
Dintre de la "Normalització interior i Projecció exterior de la Cultura Catalana" s'han creat organismes d'una gran ineficiència; hi ha hagut una majoria de gent irresponsable que han ocupat llocs i han presumit de títols, però a l'hora d'actuar han canviat ben poques coses (Demanar a Madrid, per exemple, el tros de coca que ens correspon a TVE internacional)
Un altres exemple és que, pel febrer del 2008, Antich, President de les Balears, s'adreça a un públic de milers de persones, a Palma, en castellà. La presència del president Zapatero, l'impedeix d'emprar la llengua oficial de l'illa: el català.
Quin exemple per a un immigrant nouvingut que es vulgui integrar!
h) Fomentar l'actitut de rebuig dels forasters que viuen i treballen a les Balears.
El partit polític mallorquí ASI fomenta a Mallorca la no integració.
El cas és semblant als Països Bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Malgrat que han aconseguit independència completa tenen gran dificultat a assimilar els habitants russos de tota la vida que no volen aprendre les respectives llengües, cosa necessària, si volen tenir el passaport dels països respectius.
i) Crear la parcel.lació de la llengua i donar vigència als dialectes. Els polítics, ignorants en filologia, han declarat el valencià com a Llengua valenciana, cosa que mai farien amb l'andalús o l'argentí. L'Estat Espanyol és gelós en mantenir la unitat de la llengua castellana en totes les seves nombrosíssimes parles i les ha batejades totes amb la tapadora de "Español".
I ara una explicació:
La diglòssia és una situació de bilingüisme en què un idioma té un major prestigi social que un altre.
La diglòssia significa la situació d'una llengua A i una llengua B.
La llengua A és la de l'exèrcit, els jutjats, els negocis, etc. És la llengua del poder.
La llengua pren uns trets masculins. És la llengua forta, ferma, vigorosa. És el mascle, "el macho".
La llengua B té trets femenins: és la llengua dolça, dels avis, de les cançons de bressol.
El castellà, als Països Catalans és la llengua A i el català és la llengua B.
A Puerto Rico, que pertany a Estats Units, l'anglès és la llengua A i el castellà (anomenat "boricúa") és la llengua B.
Una de les dificultats de l'aprenentatge del català per a un estranger és la situació de diglòssia, dificutats que no trobarà si vol aprendre anglès o castellà o francès. Tot llengües SÚPER A.
La culpa d'això no és nostra, dels qui hem nascut aquí, dels qui estimam amb un desesperat dolor i defensam amb totes les forces aquesta nostra terra.
Un dret ben humà i ben noble.
3. Ramon Cavaller Triay - EL VIL LINGÜISMO Enviat per: "InfoMigjorn" infomigjornatelefonicapuntnet Data: Dc, 5 de Mar, 2008 2:05 pm
InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana________________
.........................[4.200 membres]..........................
Enviat a InfoMigjorn per Ramon Cavaller_____________________
EL VIL LINGÜISMO
Ramon Cavaller
La situació d'un estat amb diferents llengües no és rar en el mapa del món. Els estats s'han fet tallant pobles i ètnies i s'han format, a través del anys, a base de guerres. I després de cada guerra, un tractat de pau que ha fet moure les fronteres de dalt a baix o de dreta a esquerra. L'estat intenta de diverses nacions, fer-ne una.
La política lingüística d'un estat pot consistir en respectar els territoris lingüítics sense imposar una llengua damunt les altres.
Tenim els exemples de l'estat suís, belga, canadenc, finlandès, etc. on cada territori és independent de l'altre.
"Cadascú a ca seva i Déu per tot"
L'altre mètode és el de tipus borbònic, francès: Enfortir sense contemplacions una llengua que es menja les altres existents (la glossofàgia)
L'Estat Espanyol (com el turc, el romanès, el búlgar, el grec) ha seguit el model francès.
Actualment, amb la dita democràcia, l'esperit centralista continua ben vigent.
Mètodes de l'Estat Espanyol per a acabar amb la llengua catalana
a) Declarar el castellà oficial a dins tot l'Estat.
A partir de l'arribada dels Borbons (1714) es declara la llengua de Castella oficial a tots els regnes de la monarquía. Els d'Europa i els d'Ultramar.
b) Prohibir la llengua catalana.
A través dels segles, les intervencions de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès en contra del català han estat contínues. Sobre el tema hi ha una extensa bibliografia.
c) Invadir el país amb persones castellanoparlants.
En època de l'industrialisme, amb gent treballadora del Sud de la península, ara amb immigrants de Sudamèrica. Les tongades d'immigrants s'han succeït en època moderna.
Un altre mètode ha estat incorporar, en el segle XIX, una part de Castella al territori català de València (les regions d'Utiel i Requena: la València Castellana)
Arribada la democràcia:
d) Legalitzar el bilingüisme.
Això suposa que tot catalanoparlant té l'obligació de parlar castellà, en canvi un castellanoparlant pot anar per tot sense dir un mot en català. Així els polítics que es guanyen el sou en el nostre territori poden passar d'integrar-se i donar exemple als altres immigrants.
D'això també se'n diu VIL LINGÜISMO.
Un nen castellanoparlant és atès arreu de l'Estat Espanyol
Un nen catalanoparlant només ho serà als Països Catalans, si va a viure a la resta de l'estat no trobarà uns condicionaments que li permetin mantenir la seva llengua.
e) Crear un macro Ministerio de Cultura a Madrid que es gasten els nostres diners fomentant en forma desproporcionada la cultura de l'Estat. Les altres tres cultures, no han de menester d'un tal Ministerio..
f) En la projecció exterior ignorar l'existència del català.
Televisió Espanyola Internacional, per cable, que arriba a tot el món, ignora les altres llengües de l'Estat. Un bolivià que veu la TVE a Bolívia, quedarà sorprès quan vengui a Mallorca com a immigrant, i escolti el català per primera vegada.
g) Posar polítics ineficients.
Dintre de la "Normalització interior i Projecció exterior de la Cultura Catalana" s'han creat organismes d'una gran ineficiència; hi ha hagut una majoria de gent irresponsable que han ocupat llocs i han presumit de títols, però a l'hora d'actuar han canviat ben poques coses (Demanar a Madrid, per exemple, el tros de coca que ens correspon a TVE internacional)
Un altres exemple és que, pel febrer del 2008, Antich, President de les Balears, s'adreça a un públic de milers de persones, a Palma, en castellà. La presència del president Zapatero, l'impedeix d'emprar la llengua oficial de l'illa: el català.
Quin exemple per a un immigrant nouvingut que es vulgui integrar!
h) Fomentar l'actitut de rebuig dels forasters que viuen i treballen a les Balears.
El partit polític mallorquí ASI fomenta a Mallorca la no integració.
El cas és semblant als Països Bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Malgrat que han aconseguit independència completa tenen gran dificultat a assimilar els habitants russos de tota la vida que no volen aprendre les respectives llengües, cosa necessària, si volen tenir el passaport dels països respectius.
i) Crear la parcel.lació de la llengua i donar vigència als dialectes. Els polítics, ignorants en filologia, han declarat el valencià com a Llengua valenciana, cosa que mai farien amb l'andalús o l'argentí. L'Estat Espanyol és gelós en mantenir la unitat de la llengua castellana en totes les seves nombrosíssimes parles i les ha batejades totes amb la tapadora de "Español".
I ara una explicació:
La diglòssia és una situació de bilingüisme en què un idioma té un major prestigi social que un altre.
La diglòssia significa la situació d'una llengua A i una llengua B.
La llengua A és la de l'exèrcit, els jutjats, els negocis, etc. És la llengua del poder.
La llengua pren uns trets masculins. És la llengua forta, ferma, vigorosa. És el mascle, "el macho".
La llengua B té trets femenins: és la llengua dolça, dels avis, de les cançons de bressol.
El castellà, als Països Catalans és la llengua A i el català és la llengua B.
A Puerto Rico, que pertany a Estats Units, l'anglès és la llengua A i el castellà (anomenat "boricúa") és la llengua B.
Una de les dificultats de l'aprenentatge del català per a un estranger és la situació de diglòssia, dificutats que no trobarà si vol aprendre anglès o castellà o francès. Tot llengües SÚPER A.
La culpa d'això no és nostra, dels qui hem nascut aquí, dels qui estimam amb un desesperat dolor i defensam amb totes les forces aquesta nostra terra.
Un dret ben humà i ben noble.
27 de febr. 2008
24 de febr. 2008
Hivern teatral
De fa dies que estem covant una nova manera d'experimentar la cultura. Nova, que dius nova, no del tot. Bé, vistos els hàbits dels darrers temps, ben nova que és. Pel que pagues per un cinema futurrrista i distòpic multimegaunmuntdesales on les crispetes et deixen regust de robocop o flaire de maduixes sintètiques, ens hem plantat a alguns teatres i hem recuperat el valor de l'instant, del vagit expressiu d'un home, d'un personatge, d'una disfressa, d'una història irrepetible. En aquests dies on tot és mèdia, és impagable experimentar el directe; només hi ha aire entre tu i l'escena, t'entren directe al cap els crits (i els ensurts!), les sorpreses a lloure... Beure's un got de llet fresca després de la desnatada de cal Pasqual, ves què! Aixines és la diferència, que no el color, que no n'hi ha...
Efectivament, hi ha vida més enllà de la xarxa i per damunt les grapes del grangermà...
6 de febr. 2008
Oddio...
Ara, al TG1, Roberto Maroni (si, el leghista), acaba de comparar en Berlusconi amb Moisès, que guia amb el seu visionarisme i lideratge el poble de la llibertat (sic), com l'hebreu féu amb son poble a través de la Mar Roja...
M'hauré de remenjar les primeres ratlles del post d'ahir; que s'ha de poder dir tot. Uf!
No sé si la lasagna que m'acabo de cruspir tenia un xic d'elaessadé, chissà!
M'hauré de remenjar les primeres ratlles del post d'ahir; que s'ha de poder dir tot. Uf!
No sé si la lasagna que m'acabo de cruspir tenia un xic d'elaessadé, chissà!
5 de febr. 2008
El respecte i les idees
S'ha de poder dir tot. Amb respecte, però. No ha estat el cas quant a un trist episodi, ara en les aparents beceroles, que saps on comença però no on acabarà. D'acord, "sostrejar" no és el paradigma del respecte pel pròxim; d'acord, també, que en una primera llegida d'alguna de les coses que escriu el Dr. Enric Vila, hi ha persones que, a primer cop d'ull i amb la pell prou fina, en podran sortir escaldats. S'arreglaria, ai las, amb una rellegida. Agafar i dir: "què està dient?" i, amb més esmerç, veure: "ah, doncs no n'hi ha per tant; ai, trobo que diu les coses com estan".
Però el discurs d'aquest senyor no cau en el barroerisme tan deplorablement recorrent aquests dies d'èter... Barroerisme que a d'altres els ha faltat temps per infilar, zitzànnia gratis et [...] dei.
Aquests altres, alguns mitjans --es diu el pecat, no el pecador- s'han afanyat a esbombar les suposades "ofenses" per difamar sobre aquesta persona que empra intra limites la seva llibertat d'expressar-se com volia sense fer mal. Valoreu-ho per vosaltres mateixos.
Però el discurs d'aquest senyor no cau en el barroerisme tan deplorablement recorrent aquests dies d'èter... Barroerisme que a d'altres els ha faltat temps per infilar, zitzànnia gratis et [...] dei.
Aquests altres, alguns mitjans --es diu el pecat, no el pecador- s'han afanyat a esbombar les suposades "ofenses" per difamar sobre aquesta persona que empra intra limites la seva llibertat d'expressar-se com volia sense fer mal. Valoreu-ho per vosaltres mateixos.
2 de febr. 2008
Llarga vida al Rei En Jaume
Que no estableixi precedent, aquesta moguda...
(sembla un calçotet)
Visca, però, i per molts anys en tinguem bona memòria
1 de febr. 2008
De noms
Avui QM, l'òptim articulista de LV, a banda d'escriptoràs de Ca Nostra, n'explicava una que jo he viscut en els meus anys d'estudiant, sobretot els darrers en què vaig coincidir amb orientals.
Ben veritat, com ell deia, no que els anglesos individualment siguin incapaços de pronunciar res que no sigui thickety thistle (encara que tots plegats munten un consens força xenoignar cobert d'una pàtina exòfila que comença i acaba en algunes barriades i restaurants fusion de grans ciutats britàniques que comencen per L); el problema ver, crec, és que també els mateixos orientals o no occidentals, estan entrant en el joc. Se't presenten rebatejats directament! Em dic Charles (!?), Frank (!?), Emily (!?); i tot, per amagar noms no pas tan complexos o impossibles... Desolador, haver-se d'estar de sentir un Xin Hua, una Wan Lin, o un Txol Sun. Jo, m'agraden els noms de debò, què he de dir.
Per cert, quin estil en homenatjar en JMP, aquell periodista que retransmet els partits del FCB, oi? chapeau, tu!
Ben veritat, com ell deia, no que els anglesos individualment siguin incapaços de pronunciar res que no sigui thickety thistle (encara que tots plegats munten un consens força xenoignar cobert d'una pàtina exòfila que comença i acaba en algunes barriades i restaurants fusion de grans ciutats britàniques que comencen per L); el problema ver, crec, és que també els mateixos orientals o no occidentals, estan entrant en el joc. Se't presenten rebatejats directament! Em dic Charles (!?), Frank (!?), Emily (!?); i tot, per amagar noms no pas tan complexos o impossibles... Desolador, haver-se d'estar de sentir un Xin Hua, una Wan Lin, o un Txol Sun. Jo, m'agraden els noms de debò, què he de dir.
Per cert, quin estil en homenatjar en JMP, aquell periodista que retransmet els partits del FCB, oi? chapeau, tu!
29 de gen. 2008
Europa es debat (ens rebat)
Transcric la meva petita contribució al debat que està endegant la Comissió Europea amb els ciutadans europeus (en aquest lloc web: http://forums.ec.europa.eu/debateeurope que, avui era notícia, està moderat en 24 idiomes: 23 oficials i el català). Sense (més) comentaris (que els que enganxo):
"És evident que, com a catalanòfons, l'aspecte més notori del greuge que patim si es parla de diversitat és el lingüístic. També és evident que la Comissió compta entre les seves files, no tan sols un cert nombre de gent molt sensibilitzada sinó directament activistes. Ara bé: no ens hem d'enganyar. La UE ens parla amb Directives i Reglaments, bàsicament. Un fòrum en català és com el dia de la dona: hi ha 364 dies l'any per a l'home.
El fet principal resta: els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan reconeguts, tan sols parcialment legitimats en remot; és a dir, hi ha un cert estrat estatal i comunitari que reconeix la irreductibilitat d'algunes esferes de la "catalanofonia". Quan des de la UE (i des que hi ha el Comissari Orban no ha millorat ni un àpex) s'emprenen mesures d'aquesta flamant etiqueta "fomentar el multilingüisme", es tracta d'un multilingüisme fictici i estratificador. A Europa s'hi parlen poques llengües: unes 200 i escaig.
Però, mentre crees el gran club de les cinc o sis fortes que han de sobreviure al proper embat unificador (que deu estar al caure) (parlariem d'anglès, francès, alemany, castellà, italià i polonès), ja està bé consolidar un càrtel on el filtre sigui "hi ha un estat darrere" (és evident que, per a nosaltres, no és el cas: no tenim l'estat espanyol darrere); un càrtel a 23 fora del qual som la comunitat lingüística més perjudicada, la gran absent, independentment de la línia d'acció de la Internacional a què miris per orientar-te i de les estadístiques que remenis.
Estàs permetent que ens ofegui un missatge del tipus "hmm, estava pensant estudiar alguna llengua útil, tipus maltès o gaèlic, però no, el català no, que no és ni oficial". Sapigueu que això és pervers i acabarà per suscitar rebuig. El parlant de català mai ha renunciat a la seva vocació cívica, mai ens ha anat bé acotar el cap i dir "a partir d'ara, deixarem de ser catalanoparlants i passarem a ser catalanosilents (algú hi feia referència l'altre dia)". No.
Encara diria més: aquesta línia argumental la mantenim no perquè no vulguem transigir en qüestions com ara la necessitat d'un espai públic mínimament sincronitzat, o de la importància de la comunicació a l'interior d'Europa. I tant, que sí. Però la nostra comunitat lingüística no vol copets a l'esquena de ningú; mentre persisteixi un règim lingüístic oficial de 23 llengües (i puja que puja), amb les consegüents més de 400 combinacions lingüístiques possibles creuades i tot el què això comporta, nosaltres també volem ser-hi.
Amb, o sense, el vistiplau del ministre de torn, vicepresident parlamentari o comissari que toqui. Quan tots parlarem llatí o anglès o esperanto (o castellà, per què no?), ja en parlarem, però fins aleshores, ni pensaments de cedir en la nostra demanda. I aquest moviment, parlo ara d'observador, no anirà a menys, o sigui que suggereixo respostes que deixin enrere les mitges tintes i els universos confusos virtuals de "en quatre clics ho sabràs tot sobre l'estatus del català a la UE i bon vent!".
Què passa? Que el meu vot val menys que el d'un castellà o d'un francès o un irlandès? Semblaria evident, si ho jutgem per la llengua. Què passa? Que els eurodiputats catalans són menys dignes representants que els seus homòlegs d'altres terres? Amb quina tranquil·litat, doncs, se'ls despatxa l'honorable Pöterring dient que tururut!, i que ja se'n parlarà la propera legislatura? Després no ens estranyem de les xifres i els desencants que patim pel nostre cantó d'Europa per aquests temes...
Agrairé qualsevol resposta de qui sigui: però no vull ni sentir parlar del memoràndum de l'estat espanyol de 2005, perquè allò mereix un altre missatge menys contingut i serè.
I sí, és flagrant que el català no sigui oficial al Congrés dels Diputats del, no ho oblidem, "Reino de España" ni tingui esperances de començar a ser-ho properament (ni com a promesa a les campanyes ja encetades, ves per on!); però això parla de la nostra condició d'espanyols de 2a, que jo sàpiga a Europa encara no se'ns havia deixat entendre clarament en aquests termes... Jo, europeu de 2a, no ho vull ser. I que no vingui gaire gent a donar-me lliçons d'europeïtat, que en sortiria escaldat (de bon rotllo, clar); ni d'europeisme, tampoc; però la UE, si ha de ser, no serà sobre les esquenes i a esquenes dels catalans: o l'una o l'altra, però, parafrasejo, Europa serà catalana o no serà."
"És evident que, com a catalanòfons, l'aspecte més notori del greuge que patim si es parla de diversitat és el lingüístic. També és evident que la Comissió compta entre les seves files, no tan sols un cert nombre de gent molt sensibilitzada sinó directament activistes. Ara bé: no ens hem d'enganyar. La UE ens parla amb Directives i Reglaments, bàsicament. Un fòrum en català és com el dia de la dona: hi ha 364 dies l'any per a l'home.
El fet principal resta: els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan reconeguts, tan sols parcialment legitimats en remot; és a dir, hi ha un cert estrat estatal i comunitari que reconeix la irreductibilitat d'algunes esferes de la "catalanofonia". Quan des de la UE (i des que hi ha el Comissari Orban no ha millorat ni un àpex) s'emprenen mesures d'aquesta flamant etiqueta "fomentar el multilingüisme", es tracta d'un multilingüisme fictici i estratificador. A Europa s'hi parlen poques llengües: unes 200 i escaig.
Però, mentre crees el gran club de les cinc o sis fortes que han de sobreviure al proper embat unificador (que deu estar al caure) (parlariem d'anglès, francès, alemany, castellà, italià i polonès), ja està bé consolidar un càrtel on el filtre sigui "hi ha un estat darrere" (és evident que, per a nosaltres, no és el cas: no tenim l'estat espanyol darrere); un càrtel a 23 fora del qual som la comunitat lingüística més perjudicada, la gran absent, independentment de la línia d'acció de la Internacional a què miris per orientar-te i de les estadístiques que remenis.
Estàs permetent que ens ofegui un missatge del tipus "hmm, estava pensant estudiar alguna llengua útil, tipus maltès o gaèlic, però no, el català no, que no és ni oficial". Sapigueu que això és pervers i acabarà per suscitar rebuig. El parlant de català mai ha renunciat a la seva vocació cívica, mai ens ha anat bé acotar el cap i dir "a partir d'ara, deixarem de ser catalanoparlants i passarem a ser catalanosilents (algú hi feia referència l'altre dia)". No.
Encara diria més: aquesta línia argumental la mantenim no perquè no vulguem transigir en qüestions com ara la necessitat d'un espai públic mínimament sincronitzat, o de la importància de la comunicació a l'interior d'Europa. I tant, que sí. Però la nostra comunitat lingüística no vol copets a l'esquena de ningú; mentre persisteixi un règim lingüístic oficial de 23 llengües (i puja que puja), amb les consegüents més de 400 combinacions lingüístiques possibles creuades i tot el què això comporta, nosaltres també volem ser-hi.
Amb, o sense, el vistiplau del ministre de torn, vicepresident parlamentari o comissari que toqui. Quan tots parlarem llatí o anglès o esperanto (o castellà, per què no?), ja en parlarem, però fins aleshores, ni pensaments de cedir en la nostra demanda. I aquest moviment, parlo ara d'observador, no anirà a menys, o sigui que suggereixo respostes que deixin enrere les mitges tintes i els universos confusos virtuals de "en quatre clics ho sabràs tot sobre l'estatus del català a la UE i bon vent!".
Què passa? Que el meu vot val menys que el d'un castellà o d'un francès o un irlandès? Semblaria evident, si ho jutgem per la llengua. Què passa? Que els eurodiputats catalans són menys dignes representants que els seus homòlegs d'altres terres? Amb quina tranquil·litat, doncs, se'ls despatxa l'honorable Pöterring dient que tururut!, i que ja se'n parlarà la propera legislatura? Després no ens estranyem de les xifres i els desencants que patim pel nostre cantó d'Europa per aquests temes...
Agrairé qualsevol resposta de qui sigui: però no vull ni sentir parlar del memoràndum de l'estat espanyol de 2005, perquè allò mereix un altre missatge menys contingut i serè.
I sí, és flagrant que el català no sigui oficial al Congrés dels Diputats del, no ho oblidem, "Reino de España" ni tingui esperances de començar a ser-ho properament (ni com a promesa a les campanyes ja encetades, ves per on!); però això parla de la nostra condició d'espanyols de 2a, que jo sàpiga a Europa encara no se'ns havia deixat entendre clarament en aquests termes... Jo, europeu de 2a, no ho vull ser. I que no vingui gaire gent a donar-me lliçons d'europeïtat, que en sortiria escaldat (de bon rotllo, clar); ni d'europeisme, tampoc; però la UE, si ha de ser, no serà sobre les esquenes i a esquenes dels catalans: o l'una o l'altra, però, parafrasejo, Europa serà catalana o no serà."
18 de set. 2007
Apunts de reflexió per al septenni (I)
Queda encetat el septenni independentista.
Breument, per ara:
Aquest estiu ha proposat a Bel·la Txao un còctel d'impressions, fets, idees i informacions que han detonat, si goso, una sortida de l'armari en aquest sentit. Total: en els propers dies proposarem l'adhesió a la xarxa de blocs sobiranistes (per tal com ens expressem des del codi català i el marc de referència universal on cal existir) i mirarem de veure com afegir-nos a campanyes i projectes de validesa i respecte que duguin, per ara, les 4 províncies que configuren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya adscrita a l'actual Reino de España a autodeterminar-se, per assolir un autèntic autogovern no sucursalista ni ocupat en el concert de les nacions i els seus agregats.
Enllà d'arguments i filípiques ad personam (o contra personam, de gran baixesa baixpassional, tan freqüents en nostres temps), 2014 representa per als catalans una data mística, messiànica i de, no adjectivaré més, esperança.
Per ara, basti.
Vull deixar penjats dos enllaços a articles que he trobat recentment (un de recent, l'atre no tant) i que penso usar per articular (mai millor lligat) (o sí) l'actitud que guiarà Bel·la Txao en aquests anys que vénen.
L'un és un article de Carles Toronjo al Tribuna Catalana avui mateix.
L'altre, de Pier Paolo Pasolini, publicat al Corriere della Sera el 1973.
Els deixo indicats i injutjats, per ara. Salut i República!
Breument, per ara:
Aquest estiu ha proposat a Bel·la Txao un còctel d'impressions, fets, idees i informacions que han detonat, si goso, una sortida de l'armari en aquest sentit. Total: en els propers dies proposarem l'adhesió a la xarxa de blocs sobiranistes (per tal com ens expressem des del codi català i el marc de referència universal on cal existir) i mirarem de veure com afegir-nos a campanyes i projectes de validesa i respecte que duguin, per ara, les 4 províncies que configuren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya adscrita a l'actual Reino de España a autodeterminar-se, per assolir un autèntic autogovern no sucursalista ni ocupat en el concert de les nacions i els seus agregats.
Enllà d'arguments i filípiques ad personam (o contra personam, de gran baixesa baixpassional, tan freqüents en nostres temps), 2014 representa per als catalans una data mística, messiànica i de, no adjectivaré més, esperança.
Per ara, basti.
Vull deixar penjats dos enllaços a articles que he trobat recentment (un de recent, l'atre no tant) i que penso usar per articular (mai millor lligat) (o sí) l'actitud que guiarà Bel·la Txao en aquests anys que vénen.
L'un és un article de Carles Toronjo al Tribuna Catalana avui mateix.
L'altre, de Pier Paolo Pasolini, publicat al Corriere della Sera el 1973.
Els deixo indicats i injutjats, per ara. Salut i República!
29 de juny 2007
Oi tant que ven
El catalanista insatisfet té dos tallants, és voluble i passional (collons, com plou!), però a més a més ven i de quina manera.
Altrament, no m'explico la boletada de corrents polítics que miren de renovar, redefinir, reexplicar als àngels, rellançar, retocar els nassos, reincidir en... el catalanisme. Tot de cara a unes generals que pot passar-hi de tot i algun entronat es pot endur una bufa molt més tronada que no s'espera.
Sense ànim de lucre ni exhaustivitat, heus-ne algun especimen, amb sorts i horitzons diferents i que no goso qualificar nom enllà:
(neo)Obiolisme: http://www.noucicle.org/obiols/
Carreterisme: http://www.reagrupament.cat/
Esquerra independentista: http://esquerraindependentista.cat/
Sobirania i Progrés: http://www.sobiraniaiprogres.cat/
Per no fer la història massa llarga, em referiré a un clàssic de la filmografia britànica: La vida de Brian, crec que prou eloqüent per si sol.
De tota manera, aquí hi ha un mercat, oi? i ningú no vol perdre pistonada, tu.
Altrament, no m'explico la boletada de corrents polítics que miren de renovar, redefinir, reexplicar als àngels, rellançar, retocar els nassos, reincidir en... el catalanisme. Tot de cara a unes generals que pot passar-hi de tot i algun entronat es pot endur una bufa molt més tronada que no s'espera.
Sense ànim de lucre ni exhaustivitat, heus-ne algun especimen, amb sorts i horitzons diferents i que no goso qualificar nom enllà:
(neo)Obiolisme: http://www.noucicle.org/obiols/
Carreterisme: http://www.reagrupament.cat/
Esquerra independentista: http://esquerraindependentista.cat/
Sobirania i Progrés: http://www.sobiraniaiprogres.cat/
Per no fer la història massa llarga, em referiré a un clàssic de la filmografia britànica: La vida de Brian, crec que prou eloqüent per si sol.
De tota manera, aquí hi ha un mercat, oi? i ningú no vol perdre pistonada, tu.
La transició i els seus pollastres
Segons aquest article publicat a l'AVUI d'avui (electrònica) la pràtica totalitat dels catalans estan satisfet amb com va anar el procés de transició espanyola...
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
25 de juny 2007
... e la nave va!
Així s'anomenava una exposició que, fa unes setmanes, commemorava el cinquantenari de la signatura dels Tractats de Roma: "e la nave va"
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
