S'ha de poder dir tot. Amb respecte, però. No ha estat el cas quant a un trist episodi, ara en les aparents beceroles, que saps on comença però no on acabarà. D'acord, "sostrejar" no és el paradigma del respecte pel pròxim; d'acord, també, que en una primera llegida d'alguna de les coses que escriu el Dr. Enric Vila, hi ha persones que, a primer cop d'ull i amb la pell prou fina, en podran sortir escaldats. S'arreglaria, ai las, amb una rellegida. Agafar i dir: "què està dient?" i, amb més esmerç, veure: "ah, doncs no n'hi ha per tant; ai, trobo que diu les coses com estan".
Però el discurs d'aquest senyor no cau en el barroerisme tan deplorablement recorrent aquests dies d'èter... Barroerisme que a d'altres els ha faltat temps per infilar, zitzànnia gratis et [...] dei.
Aquests altres, alguns mitjans --es diu el pecat, no el pecador- s'han afanyat a esbombar les suposades "ofenses" per difamar sobre aquesta persona que empra intra limites la seva llibertat d'expressar-se com volia sense fer mal. Valoreu-ho per vosaltres mateixos.
5 de febr. 2008
2 de febr. 2008
Llarga vida al Rei En Jaume
Que no estableixi precedent, aquesta moguda...
(sembla un calçotet)
Visca, però, i per molts anys en tinguem bona memòria
1 de febr. 2008
De noms
Avui QM, l'òptim articulista de LV, a banda d'escriptoràs de Ca Nostra, n'explicava una que jo he viscut en els meus anys d'estudiant, sobretot els darrers en què vaig coincidir amb orientals.
Ben veritat, com ell deia, no que els anglesos individualment siguin incapaços de pronunciar res que no sigui thickety thistle (encara que tots plegats munten un consens força xenoignar cobert d'una pàtina exòfila que comença i acaba en algunes barriades i restaurants fusion de grans ciutats britàniques que comencen per L); el problema ver, crec, és que també els mateixos orientals o no occidentals, estan entrant en el joc. Se't presenten rebatejats directament! Em dic Charles (!?), Frank (!?), Emily (!?); i tot, per amagar noms no pas tan complexos o impossibles... Desolador, haver-se d'estar de sentir un Xin Hua, una Wan Lin, o un Txol Sun. Jo, m'agraden els noms de debò, què he de dir.
Per cert, quin estil en homenatjar en JMP, aquell periodista que retransmet els partits del FCB, oi? chapeau, tu!
Ben veritat, com ell deia, no que els anglesos individualment siguin incapaços de pronunciar res que no sigui thickety thistle (encara que tots plegats munten un consens força xenoignar cobert d'una pàtina exòfila que comença i acaba en algunes barriades i restaurants fusion de grans ciutats britàniques que comencen per L); el problema ver, crec, és que també els mateixos orientals o no occidentals, estan entrant en el joc. Se't presenten rebatejats directament! Em dic Charles (!?), Frank (!?), Emily (!?); i tot, per amagar noms no pas tan complexos o impossibles... Desolador, haver-se d'estar de sentir un Xin Hua, una Wan Lin, o un Txol Sun. Jo, m'agraden els noms de debò, què he de dir.
Per cert, quin estil en homenatjar en JMP, aquell periodista que retransmet els partits del FCB, oi? chapeau, tu!
29 de gen. 2008
Europa es debat (ens rebat)
Transcric la meva petita contribució al debat que està endegant la Comissió Europea amb els ciutadans europeus (en aquest lloc web: http://forums.ec.europa.eu/debateeurope que, avui era notícia, està moderat en 24 idiomes: 23 oficials i el català). Sense (més) comentaris (que els que enganxo):
"És evident que, com a catalanòfons, l'aspecte més notori del greuge que patim si es parla de diversitat és el lingüístic. També és evident que la Comissió compta entre les seves files, no tan sols un cert nombre de gent molt sensibilitzada sinó directament activistes. Ara bé: no ens hem d'enganyar. La UE ens parla amb Directives i Reglaments, bàsicament. Un fòrum en català és com el dia de la dona: hi ha 364 dies l'any per a l'home.
El fet principal resta: els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan reconeguts, tan sols parcialment legitimats en remot; és a dir, hi ha un cert estrat estatal i comunitari que reconeix la irreductibilitat d'algunes esferes de la "catalanofonia". Quan des de la UE (i des que hi ha el Comissari Orban no ha millorat ni un àpex) s'emprenen mesures d'aquesta flamant etiqueta "fomentar el multilingüisme", es tracta d'un multilingüisme fictici i estratificador. A Europa s'hi parlen poques llengües: unes 200 i escaig.
Però, mentre crees el gran club de les cinc o sis fortes que han de sobreviure al proper embat unificador (que deu estar al caure) (parlariem d'anglès, francès, alemany, castellà, italià i polonès), ja està bé consolidar un càrtel on el filtre sigui "hi ha un estat darrere" (és evident que, per a nosaltres, no és el cas: no tenim l'estat espanyol darrere); un càrtel a 23 fora del qual som la comunitat lingüística més perjudicada, la gran absent, independentment de la línia d'acció de la Internacional a què miris per orientar-te i de les estadístiques que remenis.
Estàs permetent que ens ofegui un missatge del tipus "hmm, estava pensant estudiar alguna llengua útil, tipus maltès o gaèlic, però no, el català no, que no és ni oficial". Sapigueu que això és pervers i acabarà per suscitar rebuig. El parlant de català mai ha renunciat a la seva vocació cívica, mai ens ha anat bé acotar el cap i dir "a partir d'ara, deixarem de ser catalanoparlants i passarem a ser catalanosilents (algú hi feia referència l'altre dia)". No.
Encara diria més: aquesta línia argumental la mantenim no perquè no vulguem transigir en qüestions com ara la necessitat d'un espai públic mínimament sincronitzat, o de la importància de la comunicació a l'interior d'Europa. I tant, que sí. Però la nostra comunitat lingüística no vol copets a l'esquena de ningú; mentre persisteixi un règim lingüístic oficial de 23 llengües (i puja que puja), amb les consegüents més de 400 combinacions lingüístiques possibles creuades i tot el què això comporta, nosaltres també volem ser-hi.
Amb, o sense, el vistiplau del ministre de torn, vicepresident parlamentari o comissari que toqui. Quan tots parlarem llatí o anglès o esperanto (o castellà, per què no?), ja en parlarem, però fins aleshores, ni pensaments de cedir en la nostra demanda. I aquest moviment, parlo ara d'observador, no anirà a menys, o sigui que suggereixo respostes que deixin enrere les mitges tintes i els universos confusos virtuals de "en quatre clics ho sabràs tot sobre l'estatus del català a la UE i bon vent!".
Què passa? Que el meu vot val menys que el d'un castellà o d'un francès o un irlandès? Semblaria evident, si ho jutgem per la llengua. Què passa? Que els eurodiputats catalans són menys dignes representants que els seus homòlegs d'altres terres? Amb quina tranquil·litat, doncs, se'ls despatxa l'honorable Pöterring dient que tururut!, i que ja se'n parlarà la propera legislatura? Després no ens estranyem de les xifres i els desencants que patim pel nostre cantó d'Europa per aquests temes...
Agrairé qualsevol resposta de qui sigui: però no vull ni sentir parlar del memoràndum de l'estat espanyol de 2005, perquè allò mereix un altre missatge menys contingut i serè.
I sí, és flagrant que el català no sigui oficial al Congrés dels Diputats del, no ho oblidem, "Reino de España" ni tingui esperances de començar a ser-ho properament (ni com a promesa a les campanyes ja encetades, ves per on!); però això parla de la nostra condició d'espanyols de 2a, que jo sàpiga a Europa encara no se'ns havia deixat entendre clarament en aquests termes... Jo, europeu de 2a, no ho vull ser. I que no vingui gaire gent a donar-me lliçons d'europeïtat, que en sortiria escaldat (de bon rotllo, clar); ni d'europeisme, tampoc; però la UE, si ha de ser, no serà sobre les esquenes i a esquenes dels catalans: o l'una o l'altra, però, parafrasejo, Europa serà catalana o no serà."
"És evident que, com a catalanòfons, l'aspecte més notori del greuge que patim si es parla de diversitat és el lingüístic. També és evident que la Comissió compta entre les seves files, no tan sols un cert nombre de gent molt sensibilitzada sinó directament activistes. Ara bé: no ens hem d'enganyar. La UE ens parla amb Directives i Reglaments, bàsicament. Un fòrum en català és com el dia de la dona: hi ha 364 dies l'any per a l'home.
El fet principal resta: els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan reconeguts, tan sols parcialment legitimats en remot; és a dir, hi ha un cert estrat estatal i comunitari que reconeix la irreductibilitat d'algunes esferes de la "catalanofonia". Quan des de la UE (i des que hi ha el Comissari Orban no ha millorat ni un àpex) s'emprenen mesures d'aquesta flamant etiqueta "fomentar el multilingüisme", es tracta d'un multilingüisme fictici i estratificador. A Europa s'hi parlen poques llengües: unes 200 i escaig.
Però, mentre crees el gran club de les cinc o sis fortes que han de sobreviure al proper embat unificador (que deu estar al caure) (parlariem d'anglès, francès, alemany, castellà, italià i polonès), ja està bé consolidar un càrtel on el filtre sigui "hi ha un estat darrere" (és evident que, per a nosaltres, no és el cas: no tenim l'estat espanyol darrere); un càrtel a 23 fora del qual som la comunitat lingüística més perjudicada, la gran absent, independentment de la línia d'acció de la Internacional a què miris per orientar-te i de les estadístiques que remenis.
Estàs permetent que ens ofegui un missatge del tipus "hmm, estava pensant estudiar alguna llengua útil, tipus maltès o gaèlic, però no, el català no, que no és ni oficial". Sapigueu que això és pervers i acabarà per suscitar rebuig. El parlant de català mai ha renunciat a la seva vocació cívica, mai ens ha anat bé acotar el cap i dir "a partir d'ara, deixarem de ser catalanoparlants i passarem a ser catalanosilents (algú hi feia referència l'altre dia)". No.
Encara diria més: aquesta línia argumental la mantenim no perquè no vulguem transigir en qüestions com ara la necessitat d'un espai públic mínimament sincronitzat, o de la importància de la comunicació a l'interior d'Europa. I tant, que sí. Però la nostra comunitat lingüística no vol copets a l'esquena de ningú; mentre persisteixi un règim lingüístic oficial de 23 llengües (i puja que puja), amb les consegüents més de 400 combinacions lingüístiques possibles creuades i tot el què això comporta, nosaltres també volem ser-hi.
Amb, o sense, el vistiplau del ministre de torn, vicepresident parlamentari o comissari que toqui. Quan tots parlarem llatí o anglès o esperanto (o castellà, per què no?), ja en parlarem, però fins aleshores, ni pensaments de cedir en la nostra demanda. I aquest moviment, parlo ara d'observador, no anirà a menys, o sigui que suggereixo respostes que deixin enrere les mitges tintes i els universos confusos virtuals de "en quatre clics ho sabràs tot sobre l'estatus del català a la UE i bon vent!".
Què passa? Que el meu vot val menys que el d'un castellà o d'un francès o un irlandès? Semblaria evident, si ho jutgem per la llengua. Què passa? Que els eurodiputats catalans són menys dignes representants que els seus homòlegs d'altres terres? Amb quina tranquil·litat, doncs, se'ls despatxa l'honorable Pöterring dient que tururut!, i que ja se'n parlarà la propera legislatura? Després no ens estranyem de les xifres i els desencants que patim pel nostre cantó d'Europa per aquests temes...
Agrairé qualsevol resposta de qui sigui: però no vull ni sentir parlar del memoràndum de l'estat espanyol de 2005, perquè allò mereix un altre missatge menys contingut i serè.
I sí, és flagrant que el català no sigui oficial al Congrés dels Diputats del, no ho oblidem, "Reino de España" ni tingui esperances de començar a ser-ho properament (ni com a promesa a les campanyes ja encetades, ves per on!); però això parla de la nostra condició d'espanyols de 2a, que jo sàpiga a Europa encara no se'ns havia deixat entendre clarament en aquests termes... Jo, europeu de 2a, no ho vull ser. I que no vingui gaire gent a donar-me lliçons d'europeïtat, que en sortiria escaldat (de bon rotllo, clar); ni d'europeisme, tampoc; però la UE, si ha de ser, no serà sobre les esquenes i a esquenes dels catalans: o l'una o l'altra, però, parafrasejo, Europa serà catalana o no serà."
18 de set. 2007
Apunts de reflexió per al septenni (I)
Queda encetat el septenni independentista.
Breument, per ara:
Aquest estiu ha proposat a Bel·la Txao un còctel d'impressions, fets, idees i informacions que han detonat, si goso, una sortida de l'armari en aquest sentit. Total: en els propers dies proposarem l'adhesió a la xarxa de blocs sobiranistes (per tal com ens expressem des del codi català i el marc de referència universal on cal existir) i mirarem de veure com afegir-nos a campanyes i projectes de validesa i respecte que duguin, per ara, les 4 províncies que configuren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya adscrita a l'actual Reino de España a autodeterminar-se, per assolir un autèntic autogovern no sucursalista ni ocupat en el concert de les nacions i els seus agregats.
Enllà d'arguments i filípiques ad personam (o contra personam, de gran baixesa baixpassional, tan freqüents en nostres temps), 2014 representa per als catalans una data mística, messiànica i de, no adjectivaré més, esperança.
Per ara, basti.
Vull deixar penjats dos enllaços a articles que he trobat recentment (un de recent, l'atre no tant) i que penso usar per articular (mai millor lligat) (o sí) l'actitud que guiarà Bel·la Txao en aquests anys que vénen.
L'un és un article de Carles Toronjo al Tribuna Catalana avui mateix.
L'altre, de Pier Paolo Pasolini, publicat al Corriere della Sera el 1973.
Els deixo indicats i injutjats, per ara. Salut i República!
Breument, per ara:
Aquest estiu ha proposat a Bel·la Txao un còctel d'impressions, fets, idees i informacions que han detonat, si goso, una sortida de l'armari en aquest sentit. Total: en els propers dies proposarem l'adhesió a la xarxa de blocs sobiranistes (per tal com ens expressem des del codi català i el marc de referència universal on cal existir) i mirarem de veure com afegir-nos a campanyes i projectes de validesa i respecte que duguin, per ara, les 4 províncies que configuren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya adscrita a l'actual Reino de España a autodeterminar-se, per assolir un autèntic autogovern no sucursalista ni ocupat en el concert de les nacions i els seus agregats.
Enllà d'arguments i filípiques ad personam (o contra personam, de gran baixesa baixpassional, tan freqüents en nostres temps), 2014 representa per als catalans una data mística, messiànica i de, no adjectivaré més, esperança.
Per ara, basti.
Vull deixar penjats dos enllaços a articles que he trobat recentment (un de recent, l'atre no tant) i que penso usar per articular (mai millor lligat) (o sí) l'actitud que guiarà Bel·la Txao en aquests anys que vénen.
L'un és un article de Carles Toronjo al Tribuna Catalana avui mateix.
L'altre, de Pier Paolo Pasolini, publicat al Corriere della Sera el 1973.
Els deixo indicats i injutjats, per ara. Salut i República!
29 de juny 2007
Oi tant que ven
El catalanista insatisfet té dos tallants, és voluble i passional (collons, com plou!), però a més a més ven i de quina manera.
Altrament, no m'explico la boletada de corrents polítics que miren de renovar, redefinir, reexplicar als àngels, rellançar, retocar els nassos, reincidir en... el catalanisme. Tot de cara a unes generals que pot passar-hi de tot i algun entronat es pot endur una bufa molt més tronada que no s'espera.
Sense ànim de lucre ni exhaustivitat, heus-ne algun especimen, amb sorts i horitzons diferents i que no goso qualificar nom enllà:
(neo)Obiolisme: http://www.noucicle.org/obiols/
Carreterisme: http://www.reagrupament.cat/
Esquerra independentista: http://esquerraindependentista.cat/
Sobirania i Progrés: http://www.sobiraniaiprogres.cat/
Per no fer la història massa llarga, em referiré a un clàssic de la filmografia britànica: La vida de Brian, crec que prou eloqüent per si sol.
De tota manera, aquí hi ha un mercat, oi? i ningú no vol perdre pistonada, tu.
Altrament, no m'explico la boletada de corrents polítics que miren de renovar, redefinir, reexplicar als àngels, rellançar, retocar els nassos, reincidir en... el catalanisme. Tot de cara a unes generals que pot passar-hi de tot i algun entronat es pot endur una bufa molt més tronada que no s'espera.
Sense ànim de lucre ni exhaustivitat, heus-ne algun especimen, amb sorts i horitzons diferents i que no goso qualificar nom enllà:
(neo)Obiolisme: http://www.noucicle.org/obiols/
Carreterisme: http://www.reagrupament.cat/
Esquerra independentista: http://esquerraindependentista.cat/
Sobirania i Progrés: http://www.sobiraniaiprogres.cat/
Per no fer la història massa llarga, em referiré a un clàssic de la filmografia britànica: La vida de Brian, crec que prou eloqüent per si sol.
De tota manera, aquí hi ha un mercat, oi? i ningú no vol perdre pistonada, tu.
La transició i els seus pollastres
Segons aquest article publicat a l'AVUI d'avui (electrònica) la pràtica totalitat dels catalans estan satisfet amb com va anar el procés de transició espanyola...
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
Quèeeee???
Sí, literalment, l'article (diguem-ne noti):
"De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia"
Coneixent com conec i miei polli (catalanets i catalanetes) deu:
a) tractar-se d'una broma arrauxada
b) tractar-se d'assenyada i sàbia resignació i conformitat (flagell! quissss!) comparant-ho amb com haurien pogut sortir escaldats, a mans d'uns cruents ben coneguts (més per ells que per mi, fill de la "democràcia" que anem votant...
Opto per un a) modulat, perquè hi hagi algú interessat a la màxima difusió de dades oficials edulcorades à la honda-satisfacción en pro de la continuïtat d'un règim que, fet i fet, tampoc es vol trinxar (és cert que en termes de benestar material aparent els arguments de tecnooptimistes i de gent que té a perdre són pregnants...)
De tota manera, volia manifestar el meu estupor, res, per un parell de detalls nimis: no se'ns reconeix la oficialitat plena de la llengua catalana; tenim un cap d'estat que ha jurat i MAI ABJURAT els principis del franquisme; els nostres litorals foten més pena que riure; el nostre primer sector econòmic és el totxo, seguit del turisme, tot uns baluarts de la societat responsable de demà... e t c en fi!
25 de juny 2007
... e la nave va!
Així s'anomenava una exposició que, fa unes setmanes, commemorava el cinquantenari de la signatura dels Tractats de Roma: "e la nave va"
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?
Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.
El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).
Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...
La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.
Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!
26 de maig 2007
Sobre els orígens del mot Catalunya
Estic, de fa temps, enfenyat barrinant d'on ve aquest nom tan estrany que és lligat al territori d'on sorgí la llengua en què és fet aquest bloc. Avui mateix he vist una compilació ben extensiva (@ Es Poblat Talaiòtic) de la major part de teories que jo havia sentit, ençà i dellà, fins ara.
Jo tindria una hipòtesi addicional i potencialment (a títol intuïtiu, però) esclaridora:
Català i Catalunya, coextensivament designades amb la Marca Hispànica podrien no ser sinó els equivalents àrabs de denominacions relacionades a aquesta realitat marquesana o de frontera.
Jo em basaria (no ho tinc recolzat per cap document de res) en el verb àrab Q-T-L, recollit a l'alcorà i que vol dir lluitar i fins i tot crec que matar. El masdar (forma nominal) d'aquest verb es podria transliterar com a qitàalun (on la pronúncia de la T es podria aproximar a TH), que significa 'enfrontament, combat'.
Penso (penso) que, per extensió i d'acord amb el nostre naixement-transfigurament com a poble en un context d'allò més bel·licós, es podria parlar de 'terra de combat' o 'el país de les batalles', que lliga amb el concepte marquesà.
A més, jo entenc que el llegat semític pugui haver estat negligit amb criteris diversos irrespectuosos de la veritat (em refereixo a èpoques passades).
M'agradaria que algú m'ho contrastés.
Jo tindria una hipòtesi addicional i potencialment (a títol intuïtiu, però) esclaridora:
Català i Catalunya, coextensivament designades amb la Marca Hispànica podrien no ser sinó els equivalents àrabs de denominacions relacionades a aquesta realitat marquesana o de frontera.
Jo em basaria (no ho tinc recolzat per cap document de res) en el verb àrab Q-T-L, recollit a l'alcorà i que vol dir lluitar i fins i tot crec que matar. El masdar (forma nominal) d'aquest verb es podria transliterar com a qitàalun (on la pronúncia de la T es podria aproximar a TH), que significa 'enfrontament, combat'.
Penso (penso) que, per extensió i d'acord amb el nostre naixement-transfigurament com a poble en un context d'allò més bel·licós, es podria parlar de 'terra de combat' o 'el país de les batalles', que lliga amb el concepte marquesà.
A més, jo entenc que el llegat semític pugui haver estat negligit amb criteris diversos irrespectuosos de la veritat (em refereixo a èpoques passades).
M'agradaria que algú m'ho contrastés.
1 de nov. 2006
Hotel Ruanda
Sobren les paraules per fer brillar l'absència de dignitat d'Europa (i, per extensió, dels europeus que hi viuen) en tractar amb Àfrica. Punt.
24 d’oct. 2006
Les eleccions catalanes presentades al món
En el degoteig d'agendes i informacions "globals", en absència d'un mot pitjor, dissenyades per tal que la nostra memòria activa no superi els tres telenotícies (i qui digui que no que faci un xic d'introspecció), ningú fora dels mèdia catalans, i en relativa mesura espanyols, està fument ni punyetero cas de les coses que monopolitzen els aparells televisius a Catalunya, la qual cosa tampoc no hauria d'estranyar, ja que passa amb pràcticament tots els electorats: ens tenen à la Brecht, "callant en llengües diferents". Lluny de ser una llança trencada en contra de la diversitat lingüística, que celebro entusiasta des de Bel·la Txao, pretén donar compte d'una relativització i una cura d'humilitat que ens serien molt necessàries, en una conjuntura com l'actual i, per extensió, en moltes d'altres...
A tall correctiu, un bon article de l'amic Rutxer sobre les eleccions centrat en els candidats presentats per a gent de fora. I, a més a més, ja que els darrers anys no s'ha parlat d'altra cosa, valdria la pena, com a distracció d'una campanya massa centrada en exabruptes i massa poc en propostes estratègiques amb visions clares de present i futur, fer una ulladeta a l'Estatut d'autonomia novet novet, tal i com ha quedat després de tots els processos i retocs, a la llum sobretot de la correlació de forces que hi ha donat lloc, no?
Per si en voleu opinar amb amics de fora o amb altres llengües de manera informada, en línia hi trobareu les versions següents: castellana, aranesa, anglesa, euskera i italiana. Apa, perquè després diguin que no es pot parlar de tot...
18 d’oct. 2006
La decadència de les sub-élites
Marededeu, que se'n podria dir...
En aquests dies, les notis sobre la represa multimilionària de la TV gratuïta (que si daily-me's, que si broadcast-yourself's) per part de Google reedita les preocupacions per la descoberta de noves possibilitats mooolt rendibles del (mal) anomenat web 2.0 (que, si més no, queda bé i cotitza).
El que s'obvia sovint són les conseqüències, i faré un exemple concret:
Jo, sense TV per satèl·lit, mai hagués pogut accedir a un programa italià com Le Iene, amb una política editorial qüestionable i més que dubtosa però amb un reportatge que bé valdria a anomenar perla:
Vegeu com d'informats estan els parlamentaris italians sobre les qüestions del món
Apa, ja us ho he dit i ja podeu entendre el títol, doncs
Salut!
En aquests dies, les notis sobre la represa multimilionària de la TV gratuïta (que si daily-me's, que si broadcast-yourself's) per part de Google reedita les preocupacions per la descoberta de noves possibilitats mooolt rendibles del (mal) anomenat web 2.0 (que, si més no, queda bé i cotitza).
El que s'obvia sovint són les conseqüències, i faré un exemple concret:
Jo, sense TV per satèl·lit, mai hagués pogut accedir a un programa italià com Le Iene, amb una política editorial qüestionable i més que dubtosa però amb un reportatge que bé valdria a anomenar perla:
Vegeu com d'informats estan els parlamentaris italians sobre les qüestions del món
Apa, ja us ho he dit i ja podeu entendre el títol, doncs
Salut!
28 de jul. 2005
La por de viatjar
Caram, tu, quines ganes tenen de retenir-nos en les nostres contrades...
Per què serà...?
Si Marco Polo i els grans mercants de l'índic aixequessin el cap, es farien creus (o potser massa bé que s'hi coneixerien) de com s'està posant el pati...
Els problemes del món no se solventen anulant viatges a Egipte, no trobes?
Apa, apunt i punt
Per què serà...?
Si Marco Polo i els grans mercants de l'índic aixequessin el cap, es farien creus (o potser massa bé que s'hi coneixerien) de com s'està posant el pati...
Els problemes del món no se solventen anulant viatges a Egipte, no trobes?
Apa, apunt i punt
10 de juny 2005
30 de maig 2005
Bé, el Portalet comença a créixer
Habemus Sitem
De moment, la tenim hospedada a http://innovation.zn.be
Però tot arribarà...
Salut!
De moment, la tenim hospedada a http://innovation.zn.be
Però tot arribarà...
Salut!
28 d’oct. 2004
Nou Dip
Dip? Diari personal. Ja cal, això? Bé, deixem-ho estar, deu ser aquestes ganes de portar la contrària a la majoria, inscrita, jo creia que només en mi, però veig que en les venes de la majoria de gent d'aquest arc llatinet que de vegades em fa sentir enyorat i de vegades m'esparvera...
Això, que dip nou vida nova, no? Algun dia arribarem a l'absurd entre els noms i les coses, i mentre això arriba... Doncs jo m'he fet un blog (perdoneu-me, no sé el què em faig), un dip interficiat totalment en català, la qual cosa esdevé simpàtica tenint en compte la meva negadesa tècnica natural.
Guaiteu, guaiteu, és aqu@:
http://www.lamevaweb.info/653
I res, que si per cas ja aniré explicant les meves belgades quan comencin a tenir sentit enllà de les meves rebequeries perquè, de teves a meves, millor controlar pensaments i per tant paraules, fets, costums valors i finalment destins, que, per exemple, caure en els porcins llots de purins d'una escatoesprial descendent, en un pou no sense fons, amb un fons com l'avantdescrit... ai ecs!
Torno
Això, que dip nou vida nova, no? Algun dia arribarem a l'absurd entre els noms i les coses, i mentre això arriba... Doncs jo m'he fet un blog (perdoneu-me, no sé el què em faig), un dip interficiat totalment en català, la qual cosa esdevé simpàtica tenint en compte la meva negadesa tècnica natural.
Guaiteu, guaiteu, és aqu@:
http://www.lamevaweb.info/653
I res, que si per cas ja aniré explicant les meves belgades quan comencin a tenir sentit enllà de les meves rebequeries perquè, de teves a meves, millor controlar pensaments i per tant paraules, fets, costums valors i finalment destins, que, per exemple, caure en els porcins llots de purins d'una escatoesprial descendent, en un pou no sense fons, amb un fons com l'avantdescrit... ai ecs!
Torno
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
