... e la nave va!

Així s'anomenava una exposició que, fa unes setmanes, commemorava el cinquantenari de la signatura dels Tractats de Roma: "e la nave va"

Efectivament, al cap de ben poc, la "nave è andata" i ja no l'hem tornada a veure. Ignar de si es tracta d'un nou concepte d'exposició itinerant-navegant, em va semblar premonitòria aquesta sobtada absència del buc insígnia de l'europeisme que, amb penes i treballs, semblava haver imposat el paradigma supranacional. Miratge?

Aquest cap de setmana passat, en acabar el minimaratonià Consell Europeu de caps d'estat i de govern (aquella estranya trobada de les altes parts contractants del xiringuet europeu, 4 cops l'any) que, en principi i per regla general, ha de donar impuls polític màxim a les empreses comunitàries de tota mena, vaig tenir una, escaientment mini, epifania.

El futur, que s'assembla a fotut en el meu dialecte, pinta magre per a les vaques europeistes que, "à la ni putes ni soumises" podríem caratular de "ni somrients ni sagrades" (amb molta menys menestralia).

Ras i curt (el meu cap es perd en prolegòmens quan diu negre-sobre-blanc; com s'han d'entendre ells!): la plana major de l'estatàlia europea, hereus administratius dels antics règims imfulats (qui gaullià, qui bismarckià), tots postrant-se davant d'un ens de baixesa integral, minusquammoral...

La cosa aquella doble que duu les regnes del país cristianíssimament eslau el nom del qual ens agermana(ria) ja ha fet molt més contra el projecte europeu que vint d'aquelles temudes Turquies a sabre alçat amb què tant ens han volgut distreure de l'imprestança del context institucional dit de "Niça" (el tractat) amb què ja fa massa anys que intentem fer veure que es pot anar tirant. I és que no.

Jo me'n lamento, però algú hauria de collir aquest missatge i, amb una mica més de força que el president Prodi (amb molts problemes domèstics) hauria de prémer per l'únic camí endavant: la subintegració. Queda dit. Salut!